12/03/2017

Un mes que pot canviar Europa

3 min
Geert Wilders lidera les enquestes a Holanda, però ho tindrà difícil per tancar un pacte de govern.

L’HAIA. Fa temps que la Unió Europea viu en una mena de terra de ningú. Un procés de transició a mig definir cap a un projecte encara sense forma per la incapacitat d’imaginar-lo. Però aquest mes de març s’acumulen dates i convocatòries que començaran a dibuixar la futura Unió. Dimecres els Països Baixos dispararan el tret de sortida de l’anunciada “primavera patriòtica” que l’ultradretà Geert Wilders va proclamar en la cimera populista celebrada al gener a la ciutat alemanya de Coblença. Els holandesos seran els primers a pronunciar-se sobre l’abast de la victòria populista a les urnes, que el Front Nacional de Marine Le Pen aspira a proclamar al maig a les presidencials franceses. Holandesos i francesos, que ja van liderar el rebuig a la Constitució Europea el 2005, volen ser ara els pioners “en el despertar dels pobles de l’Europa central” contra la Unió, Le Pen dixit.

Wilders sap que, fins i tot amb una victòria clara en vots, no podrà governar el país, però sí que confirmaria el triomf de la política disruptiva, el salt transatlàntic del trumpismeprovocador i xenòfob. “El final [de la UE] s’acosta. Com l’Imperi Romà, s’ha acabat”, assegurava fa poc Wilders responent a preguntes d’una televisió nord-americana.

ROMA. Però, malgrat les indecisions i les crisis que s’enquisten i es multipliquen, la UE no està disposada a immolar-se. Aquest és l’any del 60è aniversari del Tractat de Roma -que va crear la Comunitat Econòmica Europea- i el 25è aniversari del Tractat de Maastricht, que va posar les bases imperfectes per crear una unió monetària, ara a mig apedaçar. El 25 de març a Roma els caps d’estat i de govern de la Unió volen celebrar que d’aquell embrió de sis estats (tres dels quals, França, Alemanya i els Països Baixos, en plena crisi electoral) n’ha sorgit el projecte d’integració més important que hi ha hagut al continent, encara que avui sigui més vulnerable que mai. Les desigualtats econòmiques, les conculcacions de drets i un sentiment de pèrdua -que veu la Unió Europea com l’origen dels problemes d’una part important de la ciutadania, en comptes de veure-la com la solució- afavoreixen les expectatives electorals d’una contrarevolució cultural i euroescèptica que vol acabar amb la UE com a projecte polític.

LONDRES. La negociació del Brexit és imminent. Londres es prepara per fer història i començar el procés de sortida d’una Unió en la qual, històricament, tothom volia entrar i no pas sortir-ne. És l’inici d’un divorci anunciat. La conseqüència d’un referèndum guanyat per la mínima però que gran part del Regne Unit accepta com un fet inexorable. Els britànics diuen que, a partir d’ara, podran decidir el seu propi futur. Però la UE també haurà de traçar el seu, i l’Europa a moltes velocitats -amb noms diferents, segons qui l’explica- sembla l’única via possible.

La ironia és que, per definir el seu futur, la Unió haurà de respondre a les mateixes preguntes que arrossega de tots aquests anys de crisi i que ha sigut incapaç d’encarar: on és l’Europa social?, com es guanya en eficàcia i control democràtic?, com s’ha de respondre a les violacions dels drets dels europeus comeses pels governs de la Unió?, qui creu en una veritable política exterior europea?, què s’ha de fer amb Turquia (aquest mes fa un any d’un acord d’immigració que els Vint-i-vuit eviten valorar), o amb Ucraïna i Rússia?, quins són els límits de la Unió?, qui vol encara una Europa política?

stats