11/12/2016

Els fonaments inacabats d’Europa

3 min
Interior de la nova seu a Brussel·les del Consell de la Unió Europea.

EDIFICI. Brussel·les estrena l’ou més car d’Europa. Aquest cap de setmana s’ha obert al públic el gran edifici en forma d’un gegantí ou de vidre dins d’una altra caixa transparent que serà la nova seu del Consell Europeu, on a partir del gener es reuniran els Vint-i-vuit. Un projecte que ha costat uns 321 milions d’euros (molt més dels 240 milions previstos inicialment). Una inauguració incòmoda perquè ningú es podia imaginar el 2004, la primera vegada que la Unió Europea de la gran ampliació es va plantejar que caldria una seu adaptada a les noves necessitats -sobretot per acabar amb el circ ambulant de les cimeres que viatjaven de país en país al ritme de les presidències semestrals-, que la UE estaria immersa en una crisi política tan profunda en el moment de fer-se realitat.

De fet, la construcció va començar el 2011, en plena tempesta financera. Quan l’aleshores president del Consell, Herman van Rompuy, va presentar el disseny de l’edifici als líders europeus, durant el sopar d’una cimera on es pressionava Grècia perquè aprovés un nou paquet de retallades, el premier britànic, David Cameron, ja va advertir que ningú entendria en aquell moment una despesa tan cara.

ARQUITECTURA. El gran ou s’ha acabat convertint en una al·legoria de la construcció europea: pel cost excessiu; perquè malgrat que calia un edifici per a les noves dimensions de la UE, fins i tot als que el van encarregar els costa defensar-lo; per la demostració que els llargs temps polítics de Brussel·les sempre li juguen en contra. Els anys d’espera des que va sorgir la idea fins que s’ha materialitzat li han arruïnat molt més que l’oportunitat.

La UE presenta problemes de construcció de sèrie en la seva arquitectura institucional. Ara fa 25 anys de la cimera de Maastricht, del tractat que va decidir la creació d’una moneda única i la transformació del mercat comú en la Unió Europea. Va ser el 9 de desembre del 1991 i aquella mateixa nit Jacques Delors, aleshores president de la Comissió Europea, va confessar als seus col·laboradors que acabaven de firmar “el desastre”, segons va explicar anys després un d’ells.

ERRORS. A la localitat holandesa de Maastricht es van gestar moltes de les falles arquitectòniques que avui sacsegen la UE. L’exempció britànica del capítol social del Tractat, on es recollien els drets dels treballadors, va ser un dels molts opt out que el Regne Unit acumularia a cada nou tractat. Un trencament per capítols que culmina en el vot a favor del Brexit del 23 de juny passat. França va aprovar Maastricht en referèndum només per la mínima (amb la proposta de Constitució europea posterior ja ni hi arribarien) i els danesos s’hi van oposar fins que la negociació d’algunes excepcions a mida també va facilitar la seva entrada en vigor a Dinamarca un any més tard.

Però, sobretot, aquella va ser la cimera on es van pactar els pecats originals de l’euro; on es va decidir una unió monetària sense unió política. Jean-Claude Juncker -l’únic líder europeu present a Maastricht i encara avui actiu a la Unió- ho reconeixia el dia del 25è aniversari. “Encara lamento no haver intensificat els esforços per aconseguir una coordinació real de les polítiques econòmiques, pressupostàries i fiscals”, confessava.

Europa paga avui les conseqüències dels seus fonaments inacabats, i els nous dissenys -per estètics i inevitables que siguin- continuen sent incomplets sense la força i la unió política necessàries.

stats