Un any després
INCERTESA. Un any després, la sala Bataclan ha reobert a París. Ha estat un any erràtic, incert, d’aquells que m’han fet exclamar més d’una vegada: “I ara, què més pot passar?” Però, després dels atemptats de París, va venir Brussel·les; després del menyspreu pels migrants que morien al Mediterrani i malvivien als camps grecs, davant les fronteres tancades d’Europa, va venir un acord financer amb Turquia que externalitzava responsabilitats i violava la legislació internacional; el populisme hongarès ha aprofundit en l’agenda repressora, ara en companyia de Polònia, que s’ha sumat a l’ideari de les democràcies il·liberals, i amb el Brexit els articulistes més apocalíptics van començar a apuntar que si el Regne Unit havia votat per sortir de la Unió Europea, els nord-americans podrien fer possible també la victòria de Donald Trump.
Des del 9 de novembre, ja sé del cert que sempre pot passar alguna cosa pitjor. I he mirat altre cop cap a França. Un país encara en estat d’emergència, que ha endurit lleis i discursos, que ha seguit retallant llibertats i viu una crisi política tan profunda que el diari Le Monde va sentenciar fa uns mesos que el sistema ha quedat obsolet. Amb la ressaca post-Trump, la diplomàcia francesa comença a creure que Marine Le Pen té una possibilitat real a les presidencials del pròxim mes de maig.
CANVI. “El principi i el final dels capítols en els llibres d’història són una mica arbitraris -escrivia la setmana passada un diplomàtic britànic, Tom Fletcher-, però aquest 2016 és el final d’un capítol que va començar el 1989, o potser fins i tot el 1945”. En la memòria col·lectiva d’Europa, aquest és l’any de la vulnerabilitat i del desencantament. El de la globalització de l’antiglobalització, diu l’historiador Garton Ash.
Hem entrat en una era en què el president electe dels Estats Units anuncia que, a partir d’ara, “qui vulgui seguretat que se la pagui”; la dèbil governança global es prepara per a desercions dramàtiques, com seria la renúncia de Washington a complir el pacte per a la reducció d’emissions, i la Unió Europea ja no es pot erigir en model de democràcia liberal construïda sobre uns valors compartits perquè ni els seus membres els respecten. El món ha començat a canviar. I aquests canvis els imposen líders escollits a les urnes per una ciutadania decidida a castigar els que han gestionat, en els últims temps, la seva realitat.
COMPLICITAT. Fa temps que els experts adverteixen que la nostra societat és una de les més porugues de les últimes dècades. Som una societat angoixada. Les incerteses, l’excés d’informació mal digerida, la velocitat i l’abast del rumor i la mentida, o la consciència de les desigualtats o la falta d’oportunitats, tot ens afecta. Però els profetes de les solucions fàcils són tan culpables d’aquesta situació com aquells que han creat les condicions que els han alimentat i alçat al poder.
Carles Capdevila, que avui rebrà el Premi Nacional de Comunicació, reivindicava ahir en aquest diari les revolucions petites, els canvis que comencen per les responsabilitats i els gestos individuals. Els mitjans de comunicació estem acusats de complicitat amb els poders, per això algú com Dan Gillmor, considerat el pare del periodisme ciutadà, demanava divendres a Barcelona, al Congrés de Periodistes de Catalunya, que ens erigim en activistes. Activistes de la llibertat d’expressió però també activistes compromesos amb unes noves complicitats, que s’ocupin molt menys de les elits i més dels col·lectius de la societat que s’han sentit oblidats.
