Publicitat
Publicitat

UE-Turquia, un any de fracassos

HUMANITARI. “L’acord UE-Turquia ha sigut un fracàs pel que fa a les condicions de vida de la gent -diu Apostolos Veizis, membre de Metges Sense Fronteres a Grècia- i tampoc ha portat el que la Unió Europea esperava: els retorns no han sigut tan nombrosos”. Veizis retratava dimecres passat al Cidob la situació dels camps de refugiats grecs: depressions i angoixa, violència sexual contra homes, dones i menors, i malalties cròniques. Haver sigut víctima de tortures no es considera prou motiu per evitar la deportació a Turquia. I els que han de marxar entren en un territori encara més desconegut perquè l’hermetisme que les autoritats turques han imposat sobre uns centres de reclusió que funcionen com a autèntiques presons impossibilita l’accés de les organitzacions internacionals per garantir-hi un tracte humanitari.

Grècia “va preferir el caos” a posar en marxa un efectiu servei d’asil “que li hauria suposat haver-se de quedar amb els refugiats”, es lamentava Veizis. Turquia, en canvi, ha preferit la invisibilitat. “El govern turc no ha proporcionat informació sobre l’estat i la ubicació de les persones que hi han retornat en virtut d’aquest acord”, relata un informe de la investigadora Sevda Tunaboylu. Problemes per accedir a les seves pertinences, problemes per aconseguir assessorament legal i cap mena de control sobre com evoluciona el seu estatus.

Europa ha convertit l’acollida en detenció i el dret a refugi en una responsabilitat a defugir i externalitzar.

MIGRATORI. No n’hi ha prou aferrant-se al descens de les arribades als Balcans si les rutes del Mediterrani occidental són avui més transitades i perilloses que fa un any. Cada dia continuen arribant 300 refugiats a la Unió Europea. Però l’obsessió dels Vint-i-vuit per aturar la vergonya de les imatges que van fer la volta al món l’estiu del 2015 ha sigut més forta que la renúncia dels seus principis.

L’acord amb Turquia ha engrandit la dependència de la UE respecte al govern d’Ankara com a vigilant de les seves fronteres. I, malgrat tot, els socis comunitaris han sigut incapaços d’oferir alternatives reals que permetin als refugiats accedir a la Unió Europea sense arriscar la vida. Només 2.700 persones han sigut traslladades directament de Turquia a la UE durant l’últim any.

L’acord, que havia de ser una mesura “temporal i extraordinària”, s’ha convertit en la base per a altres negociacions amb països tercers, com Líbia, que es convertiran en nous vigilants encarregats de dissuadir les migracions cap a Europa i acceptar les deportacions que es dictin des de la Unió.

POLÍTIC. L’acord amb Turquia ha sigut la renúncia definitiva al mètode comunitari. El cop més dur a unes institucions europees bandejades per la imposició dels estats -d’alguns estats membres-. Ho va ser des de la seva gestació perquè el text es va cuinar en una ambaixada a Brussel·les on es reunien la cancellera alemanya, Angela Merkel, el govern holandès -que aleshores ocupava la presidència de torn de la UE- i el primer ministre turc, Ahmet Davutoglu. Merkel va arribar al Consell amb un compromís tancat que la resta van assumir i defensar.

Fins i tot el Tribunal de Justícia de Luxemburg es va declarar, el mes passat, incompetent per valorar un acord que, segons els jutges europeus, no és comunitari sinó únicament un arranjament “informal” entres els estats membres i Turquia. Una informalitat, però, que viola tractats internacionals.

Un any després, amb les eleccions a la cancelleria alemanya a l’horitzó, i una crisi diplomàtica oberta entre la UE i Turquia per un Erdogan en campanya per guanyar nous poders presidencials, les relacions estan més tenses que mai. El govern d’Ankara ha amenaçat de tornar a enviar 15.000 refugiats cada mes cap a Europa. I la Unió torna a pensar en les imatges de fa dos estius i calla per intentar calmar els ànims. Un any després, la Unió Europea és encara més dèbil, Turquia és més insegura, i Erdogan, més desafiant.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 21/05/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT