Publicitat
Publicitat

L’Estat Islàmic guanya a Líbia

DIVISIONS. Barack Obama i David Cameron s’han dedicat a tirar-se els plats pel cap, els últims dies, pel caos a Líbia. En una entrevista a la revista The Atlantic, Obama criticava els seus aliats europeus per “l’embolic” que viu aquest país en descomposició i acusava els britànics d’haver-se’n distanciat ràpidament, “distrets de seguida amb altres coses”.

Aquesta setmana farà cinc anys de l’inici d’aquella operació militar per derrocar Muammar al-Gaddafi. Ha calgut una guerra civil, un territori en convulsió, amb la població armada i enfrontada, i un buit de poder que, com a l’Iraq, l’Estat Islàmic ha sabut omplir, perquè el president dels Estats Units surti ara a reconèixer que “el grau de divisió tribal a Líbia era més gran del que els analistes havien previst”.

INTERESSOS. És veritat que van ser el britànic David Cameron i l’aleshores president francès, Nicolas Sarkozy, els que van pressionar per una intervenció militar a Líbia, i Obama es va treure de la màniga la idea del “ leading from behind ”, és a dir, deixar que per una vegada fossin els altres els que portessin la iniciativa i els Estats Units en garantissin, des del darrere, l’imprescindible suport logístic. Cameron i Sarkozy tenien pressa per escenificar les glòries d’una guerra europea que els va dur a Trípoli mentre es començava a especular ja amb el futur repartiment de les concessions petrolieres líbies. La premsa d’aquells dies denunciava que els serveis secrets britànics havien col·laborat amb el règim de Gaddafi en la detenció d’opositors posteriorment torturats. El president francès confiava que eliminar el líder libi taparia la vergonya d’un govern connivent amb els dictadors nord-africans. Més tard se sabria, a més, que Gaddafi havia contribuït a finançar la campanya electoral que va portar Sarkozy a l’Elisi el 2007. Tot plegat, un suposat lideratge europeu tan cínic com efímer.

ERRORS. El resultat d’aquella intervenció ràpida, justificada amb una ambigua “responsabilitat de protegir”, va ser el caos, no pas la democràcia. En ciutats com Bengasi, on ara fa cinc anys va començar la revolta líbia, és com si la guerra no s’hagués aturat mai. Cinc anys de desgovern, de fragmentació d’un territori amb centenars de grups armats. És així com l’Estat Islàmic ha aconseguit fer-se fort a només 300 quilòmetres de les costes de la Unió Europea. L’informe anual del Consell de Seguretat de les Nacions Unides constatava dimecres passat que l’EI avança a Líbia oferint-se com “el gran bastió contra una intervenció estrangera” sobre el país.

Fa setmanes que Obama està sota pressió pels seus assessors militars i de seguretat nacional, que li reclamen una contundent operació contra l’Estat Islàmic a Líbia, molt més expeditiva que els bombardejos selectius que s’estan duent a terme discretament.

L’ONU confirmava que ja hi ha operacions estrangeres en marxa. Una nova força s’estaria gestant, segons diverses informacions publicades, amb tropes britàniques, franceses, italianes i espanyoles. Un nou intent difús d’un Occident avui encara més dèbil que fa cinc anys a la regió. Altre cop l’opció bèl·lica en un estat fallit, que ho és, precisament, per la falta d’institucions i d’unitat necessàries per construir una alternativa política.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF