Doctrina Trump
SÍRIA. Donald Trump ha descobert la utilitat de l’agenda internacional. L’America first que el va portar a la Casa Blanca s’ha vestit, en qüestió de dies, d’hiperactivitat exterior quan ha calgut esvair fantasmes i polèmiques internes. El president dels Estats Units va ordenar, dijous passat, bombardejar amb míssils Tomahawk la base aèria siriana d’Al-Xairat com a represàlia per l’atac amb armes químiques perpetrat pel règim de Baixar al-Assad que, segons l’Observatori Sirià de Drets Humans, va fer almenys 87 morts. Amb aquesta operació aïllada, Trump va provocar la condemna de Moscou i es va distanciar, així, de l’ombra de Vladímir Putin i de la seva capacitat d’influir en la nova administració nord-americana.
Trump ha fet el que Obama no es va atrevir a fer: castigar Al-Assad per l’ús d’armes químiques contra la població (tant se val que ell fos una de les veus que, el 2013, demanés per Twitter al president demòcrata no intervenir). I ho ha fet sense demanar permís al Congrés. I ara què?
La guerra siriana té un llarg historial que acredita la inutilitat del cop de força sense estratègia. La represàlia momentània sense cap pla polític ha permès a Baixar al-Assad aplicar sis anys de destrucció -total, cruel i sense respecte a cap legalitat internacional- sobre el seu propi poble. Trump ha optat per l’escenificació de la revenja, però la seva administració continua sent totalment contradictòria quan es tracta de posicionar-se sobre el manteniment del president sirià al poder. La intervenció russa i iraniana a Síria han apuntalat i enfortit Al-Assad, i els Estats Units han estat incapaços, fins avui, d’una alternativa.
COREA DEL NORD. Com si tots els enemics s’haguessin conxorxat per posar Trump a prova en qüestió de dies. Corea del Nord va reprendre les seves proves amb míssils balístics un dia abans de la cimera EUA-Xina. La resposta de Trump ha estat desafiar el règim de Pyongyang amb l’enviament de vaixells de guerra nord-americans a les aigües de la península coreana i la reclamació al president xinès, Xi Jinping, de més contundència de Pequín contra el règim nord-coreà si no vol que Washington actuï unilateralment.
El bombardeig a Síria també era, probablement, un missatge per a Pequín. Per alguna cosa es va decidir durant una reunió d’urgència a Florida, on hi havia Trump i Xi.
El president nord-americà s’ha definit a ell mateix, aquests dies, com un home “flexible” en la política i en la vida. Un líder que castiga el “desafiament a la humanitat” que suposa un atac amb armes químiques -que ho és, sens dubte-, i que obvia les violacions dels drets humans, les tortures i la persecució política, per exemple, a Egipte. Perquè la mateixa setmana ha beneït amb entusiasme l’autoritarisme repressiu d’Abdel Fattah al-Sissi.
INTERVENCIONISME. Trump s’havia passat anys argumentant que la guerra de Síria no era un problema dels Estats Units, que Rússia havia de ser un amic, i que la veritable amenaça -econòmica i política- dels nord-americans era la Xina. En només uns dies, Trump ha decidit intervenir en el caos sirià, ha desafiat Moscou i ha exhibit hospitalitat i entesa amb Xi Jinping. I la premsa nord-americana, de cop, ha tret els bombos i els platerets. “Crec que Donald Trump es va convertir, ahir a la nit, en president dels Estats Units”, deia el periodista Fareed Zakaria a la CNN l’endemà de l’atac a la base del règim sirià. Com si la intervenció per ella mateixa l’elevés a la categoria de líder creïble i fort. Una incertesa menys.
La política exterior de l’administració Trump havia estat, fins ara, un misteri. Trump portava l’etiqueta d’aïllacionista i un gran interrogant a l’esquena. L’exhibició de l’última setmana suposa fer retornar els Estats Units allà d’on venien. Lluny de la cautela d’Obama, del compromís amb el canvi climàtic dels últims temps, passa a la inèrcia de l’intervencionisme, al paper del líder que reparteix advertiments a aliats i enemics. I, malgrat tot, és impossible anunciar que aquesta serà la doctrina exterior de Trump perquè és molt probable que la imprevisibilitat continuï marcant la seva agenda política.
