27/03/2016

Brussel·les

3 min
Homenatge a les víctimes dels atemptats a la plaça de la Borsa de Brussel·les.

LA CIUTAT. Brussel·les és una ciutat feta a trossos, com les llambordes dels seus carrers empedrats. Una ciutat dividida en espais polítics i policials que serveixen interessos diferents dins un país trencat per fronteres interiors, lingüístiques i mentals. Capital inconnexa d’un país inconnex. On cadascuna de les realitats viu com si l’altra no existís. A Brussel·les hi ha barris de parcs amb estanys idíl·lics; edificis oficials que es van construir sobre la runa de velles cases modernistes, enderrocades per bastir una suposada modernitat -una estètica d’anys 50 grisosos que encara domina la llarga Rue de la Loi, on hi ha la parada del metro de Maalbeek-; hi ha barris, com Molenbeek o Scharbeek, de cases de totxana vermella, esglésies i ajuntaments amb l’encant de la Bèlgica renaixentista i carrers on la policia diu que no s’atreveix a entrar. Hi ha belgues que hi treballen de dia i marxen a quarts de sis cap a pobles de casa amb jardí a pocs quilòmetres de la capital; hi ha centenars de milers d’immigrants de totes les arribades que han canviat la fesomia del país del surrealisme. Tonalitats de parla i de pell que se senten als carrers, a les botigues, al transport públic, en una barreja que defineix perfectament Brussel·les. Una ciutat que t’acull perquè pràcticament tothom ve de fora. Una combinació de burocràcia paralitzant, menfotisme belga i absurditat que trenquen els estereotips d’una suposada Europa del nord.

Bèlgica és un país amb governs de coalicions impossibles, amb una extrema dreta potent electoralment i acceptada socialment. Un país que viu en una crisi política permanent, conscient de l’escarni global pels errors policials i d’intel·ligència comesos l’últim any. El país del “patriotisme pràctic”, com l’anomena un historiador belga. Un territori pla i de cel trist però que ha parit les carotes de carnaval d’Ensor, els barrets voladors de Magritte i la pipa de fumar pintada sobre la frase “Això no és una pipa”, i els problemes d’identitat que canta Stromae.

LA RESPOSTA. Bèlgica és un país que ha viscut massa temps en la negació. La negació de pensar que allò que no es veu (perquè no surt del seu barri) no existeix; o que Bèlgica és només el que alguns imaginen que encara és. El mateix li passa a aquesta Europa, convençuda que hi ha un model intocable a preservar a cop de tancament de fronteres. Paralitzada per la por i la incapacitat política.

L’atac a Brussel·les ha estat un atac a la Unió Europea. A una UE que ara desperta també a una part de la seva realitat que havia ignorat durant anys. L’Europa del nosaltres i ells. La dels belgues de primera i els de segona, tercera o quarta generació. L’Europa de les desigualtats, on una part de la població se sent estigmatitzada. Els atemptats contra el metro i l’aeroport de Brussel·les no són només un atac a Bèlgica i als seus fracassos, sinó també un cop al cor de la Unió Europea i al que representa com a model. Europa no es pot blindar, ni viure al marge dels conflictes i la violència a l’altra banda de les seves fronteres. La UE viu un repte humanitari, polític i de seguretat que acabarà decidint la seva supervivència. Però apuntar-se al llenguatge de guerra i a les coalicions de bombardejos internacionals no serà la solució.

stats