Afganistan, quinze anys després
GUERRA. El 7 d’octubre del 2001, ara fa just quinze anys, George W. Bush va ordenar el primer bombardeig massiu sobre Kabul. “Avui ens centrem en l’Afganistan. Però la batalla és més àmplia”, va anunciar el president dela guerra contra el terror amb les mirada posada ja més enllà d’aquelles muntanyes que amagaven Ossama bin Laden. Les primeres setmanes, els avions nord-americans van destruir el complex de la Creu Roja a Kabul i les oficines d’Al-Jazira i la BBC a la capital afganesa. Hi van fer les primeres víctimes civils.
Jo vaig arribar a Kabul gairebé un mes després. Els talibans ja havien abandonat la capital. El veterà editor de la BBC John Simpson ja havia “alliberat” la ciutat -en una retransmissió eufòrica que després ha hagut de lamentar nombroses vegades- durant l’entrada de les forces de l’Aliança del Nord. A les cròniques d’aquells dies hi apareixien barbes afaitades que només eren una anècdota. Es va reobrir el cinema de la capital, que, per un dia, va congregar centenars d’homes -només homes- que volien assistir a la primera projecció de l’era posttalibana en un vell edifici tancat els últims cinc anys per la prohibició del govern. Simbolismes. Un rere l’altre.
REALITATS. Vaig anar a les portes de Ràdio Kabul perquè m’havien dit que hi feien proves per contractar locutores. Una bona història per explicar a Catalunya Ràdio. De seguida van sortir quatre noies cobertes amb el burca. Tenien ganes de parlar, però un home va sortir a crits dels estudis amb amenaces perquè no s’acostessin a la premsa. Una d’elles em va agafar la mà. “No te’n vagis”, li vaig sentir dir, fluixet, en anglès, a través de la roba. Ens vam trobar dues cantonades més enllà.
Tot eren esforços per encaixar una realitat que no era. En els anuncis del govern i en moltes d’aquelles cròniques. Històries que semblaven escrites pel guió d’una estratègia que no es materialitzaria mai, en una ciutat massa acostumada a viure en la guerra. En un país on la quotidianitat s’organitzava des de feia dècades entre execucions, èxodes i insurgència.
ABSÈNCIA. L’Afganistan és la història d’un fracàs. Quinze anys després, el país viu una guerra civil no declarada i una crisi migratòria silenciada, que ara la Unió Europa es vol treure de sobre a través d’acords per a la deportació signats amb el govern de Kabul. Les ONG de la regió han advertit que el retorn forçat de centenars de milers d’afganesos, que ja ha començat des del Pakistan, pot provocar una crisi humanitària greu i més inestabilitat política a les zones frontereres del sud del país. La insurgència talibana és cada cop més mortífera i ja controla un terç del país. La producció d’opi s’ha estès i ha arribat a xifres rècord. Els més de 9.000 soldats nord-americans que encara hi ha desplegats malden per la seva pròpia supervivència. Els atacs amb drons no han fet més que alimentar les llistes de víctimes civils i l’animadversió dels afganesos. El govern de Kabul ha perdut, fa temps, la guerra de la seguretat.
L’aparició de l’Estat Islàmic ha condemnat l’Afganistan. Absent dels mitjans. Sense estratègia política ni militar d’un Occident que només mira, impotent, cap a Síria i l’Iraq. Els donants internacionals es limiten a seguir firmant xecs però ningú hi veu una sortida. L’Afganistan és un país cada cop més fràgil. Trencat a l’interior. Abandonat des de l’exterior.
