Carlo Ancelotti va prendre diumenge passat una de les decisions més arriscades de la seva carrera a l'hora d'apostar per Diego López com a porter titular del Madrid en detriment d'Iker Casillas. Esportivament la decisió pot ser justificada i fins i tot encertada, però tractant-se del capità de l'equip i de la selecció i de l'home que més va ajudar perquè el final blanc de Mourinho fos traumàtic, la situació agafa una dimensió més gran. De fet, Ancelotti ha justificat privadament que la decisió la va prendre el seu ajudant William Vecchi després de veure que Diego López estava en més bona forma que Iker, ja que Casillas no havia pogut fer la pretemporada completa.
Però és evident que el soroll que ha generat la decisió va més enllà de l'estat de forma de l'un i de l'altre. Perquè Casillas és un mal suplent. I la decisió sobre el porter és diferent. No pots fer que comenci a la banqueta i surti a la segona part, com ha fet Martino amb Neymar. Al de Móstoles no li ha fet gens de gràcia la decisió i ha començat a veure fantasmes estranys: que si el president hi havia tingut alguna cosa a veure, que si no juga haurà de marxar, que li tenen mania... Reflexions que ha compartit amb el seu entorn i amb alguns periodistes.
Ancelotti, però, ho veu diferent. Per ell és fer un cop de puny sobre la taula per demostrar a tothom que mana ell, que no és un entrenador titella i que jugarà qui estigui millor i s'ho mereixi. Una manera de guanyar autoritat en un vestidor que ve d'una època en què Mourinho feia alineacions més pendent de les seves guerres personals que dels estats de forma.
Però no crec que Ancelotti hagi calculat bé la dimensió de la seva decisió. Perquè ara, faci el que faci dilluns, portarà conseqüències. Si juga Casillas, perquè les seves pressions hauran servit per obligar-lo a abaixar-se els pantalons i perdrà credibilitat. I si segueix Diego López, perquè Casillas mourà cel i terra per ser titular o per marxar del club, ja que ni sap ser suplent ni ho vol ser. Mala peça al teler.
