11/01/2017

Prou de ploramiques

2 min

El món del futbol és un negoci que mou molts diners. I els que manen sembla que mai en tinguin prou. De fet, ara acaben d’anunciar encara més seleccions per al Mundial del 2026. Per tant, sembla obvi que havent-hi tants diners en joc no volen deixar-ho tot a l’atzar i que només depengui de si una piloteta entra o no. Sempre es guarden un as a la màniga, que és la designació arbitral. En ple segle XXI encara són uns senyors que decideixen segons el seu criteri particular qui serà l’encarregat d’arbitrar un partit. I que consti que els àrbitres xiulen el que veuen i tan bé com saben, però són persones humanes que han de prendre decisions en dècimes de segon i sense repeticions i, per tant, els venç el subconscient. I els que designen saben de quin peu coixeja cada col·legiat. El que és més casolà, el que és superat per la pressió, el que vol ser protagonista, etc.

Jo no crec en mans negres, però sí en designacions interessades. Si ets superior i guanyes clarament, l’arbitratge no influirà. Si la cosa va justeta, potser una jugada decisiva pot ser crucial. Així és el futbol des de fa molt de temps. I tenir bones designacions no es guanya amb rebequeries com les de Gerard Piqué o amb grans denúncies i comunicats. Es guanya als passadissos. Als sopars. Amb bones relacions. Ja sigui amb Ángel María Villar, amb Joseph Blatter o amb Gianni Infantino.

I els petits detalls influeixen. El fet que els jugadors del Barça no anessin a la gala The Best no ha ajudat gens. Primer per la imatge internacional que vol oferir el club blaugrana: no és bo no sortir a la foto que la FIFA vol mostrar a tot el món. I després perquè aquest organisme et pot passar factura. Valgui com a mostra que durant la gala retransmesa per televisió no es va oferir ni un sol pla televisiu de cap integrant de l’expedició del Barça. I si anem més enllà, més preocupant és que cap directiu o executiu blaugrana sigui capaç de transmetre això als jugadors.

Quan el Madrid es queixava amb estranyes campanyes de Mourinho i es parlava de Villarato aquí rèiem. Ara seria bo recordar-ho per no fer el ridícul que van fer ells. Queixar-se dels àrbitres no deixa de ser una excusa que tapa les mancances dins del terreny de joc. És tornar a aquell Barça de la dècada dels 80 que justificava només guanyar una Copa del Rei i amb prou feines perquè els blancs eren l’equip del govern. El club i l’entrenador fan bé de no plorar públicament. Ara falta que treballin als passadissos perquè el Barça recuperi el poder que es mereix a les institucions que mouen els fils del futbol.

stats