06/11/2012

Com que serà molt llarg, actuem ràpid

2 min

Ahir el premi Nobel d'economia Joseph Stiglitz va ser a Barcelona i va diagnosticar que els països occidentals són encara en el primer tram de la crisi, o com a molt al mig. Només sentir-ho esgarrifa. I va recordar que la recessió del 1929 va fer que deu anys després no hi hagués encara símptomes de recuperació. Merkel havia parlat el cap de setmana d'un mínim de cinc anys més de crisi, i Wolfgang Münchau, director adjunt del Financial Times , calcula que la crisi és de vint anys. Aquests pronòstics fan témer el dolor que acabarà generant en milers de famílies, si la proporció de la caiguda és la mateixa d'aquests primers anys. Cada vegada que apareixen dades d'atur es torna més crua la xifra de la quantitat de famílies en què ja no treballa ningú, el coixí dels avis cada vegada és més utilitzat, l'increment de desnonaments aviat podria deixar de ser notícia, tot i que serà bo que ho sigui sempre, perquè no ens hi podem acostumar de cap manera. Si assumim que això es farà tan llarg i dur com ens imaginem i anuncien els entesos, caldrà que al costat de la fredor d'unes xifres que ens deixen gelats hi hagi l'esforç permanent de trencar la dinàmica que expulsa del sistema noves famílies cada dia, que les condemna a un espai sense retorn. Que a vegades algú faci demagògia interessada amb aquests temes no vol dir que els drames existeixin. I que no hi hagi una solució global a la crisi no impedeix que s'hagin de trobar solucions urgents per als que la pateixen amb més crueltat. Al contrari, assumit que el procés serà llarg, que hi ha un alt grau d'improvisació en les mesures i que trigaran a donar resultats, cal blindar uns mínims i abordar el patiment dels més desfavorits amb més calidesa, més respecte, més eficiència i molta més urgència.

stats