Els que ens ha anat bé

ELS QUE HEM TINGUT la sort de trobar oportunitats a l’ascensor social, els que vam néixer en famílies humils i ens hem beneficiat del sacrifici dels pares per estudiar el que hem volgut, els que hem viscut èpoques de progrés, els que hem tingut el privilegi de millorar, d’accedir a la cultura, de conèixer més món, els que estem objectivament en una posició més favorable que la que teníem quan vam néixer, crec que tenim uns quants deures. Alguns els hauria de tenir tothom, però nosaltres més.

El primer és el de l’agraïment i la satisfacció. Assumir que ens ha anat bé, i ser generosos amb els que ens ho han facilitat.

El segon és no renegar mai d’aquests orígens. M’entristeix veure gent que ho fa, que els oblida, que se n’avergonyeix, que tendeix a envejar els esglaons per sobre en lloc de recordar els que va deixar enrere.

I el tercer deure i més important és el de fer tot el que es pugui perquè aquest ascensor social on van pujar, avui absolutament encallat, que només s’engega per baixar, sigui reparat al més aviat possible. Cada nou estudi sobre pobresa no només és desolador per la realitat duríssima que s’amaga darrere de xifres inacceptables. Entristeix perquè posa en evidència que plou sobre mullat i que ara mateix el lloc on neixes determina de manera injusta el teu futur. Això és molt greu, i els que millor ho podem entendre som els que vam viure temps en què la meritocràcia garantia que l’esforç personal tingués recompensa. I no com una loteria, com un fruit de l’atzar, sinó de forma més o menys sistèmica.

És hora d’arremangar-nos. Des de l’agraïment i el record de l’oportunitat que vam tenir i vam saber aprofitar, hem de fer tot el que puguem perquè el màxim de persones puguin explicar d’aquí uns anys que a ells també els ha anat bé.