HA ESTAT UNA SETMANA molt dura al PSC i per al PSC. Ja en porten unes quantes, per no dir mesos, però aquests últims dies s'ha radicalitzat -en el fons i les formes- l'enfrontament intern. Avui Rocío Martínez-Sampere hi diu la seva en un article a l'ARA, i s'expressa amb claredat sobre el dret a decidir. El defensa des de la radicalitat democràtica i des de la credibilitat que han de tenir les dues postures (nou pacte o ruptura) sobre la relació Catalunya-Espanya. I afirma que "la consulta pot ser per al catalanisme polític del segle XXI l'equivalent al que la recuperació de l'autogovern va ser per al catalanisme del segle XX. Aleshores no tots volien el mateix ni per utilitzar-ho per al mateix, però tots coincidien en l'essencial". També recorda "la importància que el PSC estigui a favor de la consulta". Té raó, 97 de 135 diputats continua sent una força molt important. L'article denota més incomoditat quan aborda les divisions internes, i el disgust de qui lamenta "un debat grotesc". Però per convicció i per coherència, rebutja els consells de callar per no prendre mal. Ella troba, i ho aplaudeixo, que ara és impossible "quedar-se a la sala d'espera com a inversió de futur". Aquí hi ha part del problema del PSC i la seva solució. Esperar i callar són les pitjors inversions de futur. La Rocío reclama empatia i parla de complexitat. Té raó, però l'empatia té un principi molt simple. Es pot reclamar però te la guanyes exercint-la. El dret a decidir necessita el PSC i el PSC necessita ser empàtic sense equívocs amb el dret a decidir.
