UN ESTUDI de la Fundació Bofill constata una realitat que coneixen a les escoles: ells encara van poc a reunions de classe o trobades amb els mestres. A quatre de cada deu reunions ja hi van tots dos, però a més de la meitat hi va la mare sola. Per mi això contrasta, almenys simbòlicament, amb l’increment de la presència d’ell a l’ecografia. Dit de forma provocadora, està bé implicar-se més en l’embaràs, que era molt femení, i participar-ne i dir “estem embarassats”, però aquesta implicació ha de créixer un cop nascuda la criatura, quan per cert encara és més fàcil compartir-ne la responsabilitat que quan és a dins la panxa. És un tema que està relacionat amb els rols, els horaris, la tradició i molts altres factors, però ningú no em pot discutir que el que pesa molt encara és sentir-ho com a responsabilitat, i sobretot que et faci il·lusió, que te la creguis, que t’apassioni el repte d’educar. No que et toqui anar a parlar amb la mestra de P-4 sinó que et vingui de gust saber què hi passa, entre aquelles parets. Els arguments d’incompatibilitat d’horaris me’ls mirava de creure fins que vaig entrar en el món del futbol i vaig descobrir homes enfeinadíssims que aconseguien anar a veure tots els entrenaments. Tots. Que aconseguien veure tots els partits de tots els tornejos. Tots. Per mi aquesta és la prova del cotó fluix que delata què et sents teu i que no. Perquè si trobes temps per a dos entrenaments setmanals i un partit i no el trobes per anar a la reunió anual el tema és clarament de prioritats, es nota massa. Hi ha moltes excepcions, però el pes de l’estadística ens obliga a pensar com ho podem fer perquè el projecte educatiu sigui compartit. Qui va a la reunió n’és un símptoma, una evidència.
