29/10/2011

Quan ser un nen invisible és dramàtic

1 min

De les fantasies que tenia de petit, la número u era ser invisible. És un poder somiat que et permet accedir a tot arreu, et fa sentir invulnerable. Hi penso tornant d'unes jornades de la Federació d'Entitats d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (Fedaia) dedicades, ves per on, a les pobreses invisibles. Invisibleés un adjectiu que al costat de nen i de pobre es converteix en el pitjor malson per als afectats, els fa triplement vulnerables. I resulta que els candidats a tenir alhora els tres pitjors números en l'actual bombo de la mala sort van creixent. El repte és fer visible aquest drama que es tradueix en garantia de fracàs escolar i, per tant, social. I abordar-lo amb més contundència, eficiència, dinamisme, convicció. I suport social. I recursos. Sense recursos no es fan miracles. Amb la bona voluntat dels de sempre i la mala consciència de la resta som on som. Noto professionals del sector pessimistes, fins i tot diria que enrabiats. Però en aquests ulls enrabiats s'hi endevinen més ganes de combatre la injustícia i trobar nous aliats que no temptació de tirar la tovallola. És la impotència de qui no entén les prioritats actuals i, naturalment, s'arremanga per canviar-les. Dir que la infantesa és el futur i bla bla bla i l'educació és molt important i bla bla bla és facilíssim, no compromet. Toca comprometre-s'hi, que és un verb de conjugació llarga i costosa.

stats