El món que ve i el MOOC que ja és aquí
En els últims dies, Esther Giménez-Salinas, Imma Tubella i Thomas Friedman han opinat a l'ARA sobre els MOOC (cursos oberts i massius en línia), fenomen universitari que la Sònia Sánchez explicava amb detall a Societat aquesta setmana, i amb el qual algunes universitats d'aquí ja comencen a experimentar. És evident que el que li ha passat a la música i als mitjans de comunicació li acabaria passant a l'educació. Grans canvis per via tecnològica que ens obliguen a revisar moltes coses, que qüestionen els models econòmics i de funcionament vigents i que ens divideixen entre els entusiastes acrítics i els immobilistes hipercrítics. Quan aquí defenso que la tecnologia ha de servir per millorar l'educació i fer-la més accessible a tothom i més eficient, i que ens hi hem de posar amb entusiasme i ganes d'aprendre i de canviar, no falten mai els que reivindiquen el valor dels ensenyants per sobre de les eines i els ginys tàctils i digitals. Naturalment. Sempre necessitarem mestres i professors savis, inspiradors, que ens sàpiguen generar noves curiositats cada cop que ens ajuden a satisfer les antigues. Ningú no ho dubta. Però això serà possible només si els millors mestres i professors, si la millor pedagogia, sap pujar al carro tecnològic per dominar-lo en tots els sentits. Per treure'n el màxim rendiment i per no deixar que manin les eines i garantir que manin, com sempre, les idees. Si no ho fem, si la bona educació no abraça amb mirada crítica però amb entusiasme vies que són més atractives, ho farà la mala educació.
