31/03/2013

¿I si el més autèntic fos tenir dubtes?

1 min

Li pregunten: "Quin és el teu secret per ser sempre tan feliç?" I respon: "És molt senzill, no discuteixo amb ningú". L'altre replica: "Home, per això no crec que sigui!" I ell fa: "Doncs no deu ser per això". És un dels meus acudits preferits, perquè confirma que hi ha dos tipus de persones, les que fugen del conflicte i les que s'hi senten tan còmodes que si no en troben el provoquen. Bé, en realitat hi ha molts tipus de persones, i la majoria sobreviuen com poden als conflictes, aprenent a gestionar-los, procurant dissoldre'ls. Però sí que és certa la tendència a extremar posicions. Un exemple pràctic és la discussió dialèctica. A imatge i semblança de ràdios i televisions que han fomentat i alimentat els polemistes que primer es posicionen i després ja pensaran com ho argumenten, tot per l'espectacle, a les colles i famílies es van consolidant referents que troben l'autoestima a tensar els debats. El pas dels anys sembla tenir un efecte radicalitzador en les persones. Hi ha els comprensius, capaços d'entendre les postures de l'un i de l'altre, a qui costa saber amb qui van en cas d'enfrontament. I hi ha els que cada cop tenen les idees més clares a la primera. Aquests solen agafar la bandera de l'autenticitat, ells són els que es mullen, els que no tenen por, els que parlen clar, els que diuen les coses com les pensen. Jo tendeixo a pensar que és molt més valent i madur escoltar, argumentar, matisar, dubtar i buscar la part de raó que té l'altre que sentenciar de manera impulsiva i emocional. Però, vaja, si penseu el contrari, no discutirem pas per això.

stats