Quan Cacacolat estava en perill de desaparèixer, van néixer iniciatives ciutadanes per salvar-lo. Per la qualitat, però també per la nostàlgia. Les marques de tota la vida guanyen pes en temps d'incertesa perquè ens transporten de manera automàtica a "quan érem feliços", per dir-ho a la manera de Rafel Nadal. I són valors que semblen molt més estables i confirmen el pes psicològic del consum, molt condicionat per la publicitat. Pel mateix motiu, vam ser molts els que vam tenir un disgust quan va tancar La Casa de las Mantas. Perquè havíem crescut escoltant els anuncis de " Junqueras, 5, al ladito de La Caixa ", i perquè en aquests moments de crisi la mort de qualsevol referent que semblava etern a la nostra memòria té una càrrega simbòlica. Són desaparicions emblemàtiques. Ahir va tornar a passar amb el tancament de la Llibreria Catalònia, que va resistir la Guerra Civil i tota mena de problemes immobiliaris, però ha acabat caient. En aquest cas s'hi suma la constatació de com pateix la cultura, de com li costa resistir al sector editorial. I això és encara més greu que l'efecte sobre el nostre estat d'ànim, perquè els beneficis de la cultura són sempre necessaris i són imprescindibles en temps difícils. La meva ruta de llibres de quan vaig venir a viure a Barcelona tenia al centre Ona i Catalònia, i ara no hi té cap de les dues. En té de noves, això sí. Però així com en altres èpoques hem vist morir negocis per ser substituïts per altres, i la novetat ha anat suavitzant les defuncions, perquè semblava llei de vida, ara la sensació és molt més dura. No sembla tant una cursa de relleus en què un passa el testimoni a l'altre, sinó una marató en què alguns participants van abandonant, desmaiats, derrotats. I aquest efecte fa que als de darrere, de cop, els pesin més les cames.
