Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

El fax ja ens va avisar que tot duraria poc

Els avis van veure arribar l'electricitat, els pares el telèfon, nosaltres el mòbil. Res no ens marca més que les primeres vegades, o res no ens marcava més, perquè la generació més mobilitzada bat rècords d'estrenes. El meu primer ordinador, el meu primer correu electrònic, el meu primer mòbil, el primer mòbil que m'han robat, el meu primer SMS, el meu primer tuit, el meu primer whatsapp , el meu primer disgust per enviar-lo a la persona equivocada. Fa temps que m'he declarat agnòstic, gens creient i fervent practicant de les tecnologies. Tinc una explicació. La culpa és del fax. És l'última vegada que un invent em va emocionar, vaig jurar-li fidelitat per sempre perquè veure aparèixer els textos era llavors el més revolucionari que havia vist mai. Hauria d'haver sospitat d'aquell paper estrany, que guardaves i al cap d'uns dies s'havia esborrat. El fax no enganyava, ja et deia que entraves en el món accelerat de tintes misterioses que desapareixerien. Allò encara ho tocaves, ho esperaves palplantat davant de la maquineta, anar estirant, però ja t'estava avisant que el món que venia després d'ell ja no seria tocable. I jo si no toco no crec, per això fa temps que procuro tenir un bon mòbil, que el faig servir tot el sant dia, me'n reconec addicte, li regalo el meu temps i la meva atenció, li agraeixo com em facilita la vida i li mig perdono com me la complica, però sempre, sempre, en desconfiaré: des que el duc enganxat a la mà em vol fer creure que tinc la paella pel mànec, però en el fons, allà on sóc, i per culpa seva, mai no hi sóc del tot.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT