Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

A favor de les expectatives, i de complir-les

LA GESTIÓ de les expectatives és molt important a la vida i imprescindible a la política. Fracasses per no generar-ne i per no satisfer-les. Hollande, per exemple, és una gran decepció, però en part és en correspondència amb el que es va arribar a esperar d’ell. Era el candidat que no només arreglaria França sinó que modificaria les polítiques d’austeritat associades a Merkel. Un superheroi disfressat d’home normal. Ha passat el més normal: no ho ha aconseguit i és una de les decepcions més sonades. He parlat de gestió, però no de generació o control, perquè ningú és amo de les expectatives que genera, a vegades les genera malgrat ell, les hi generen. No estic d’acord que decebre les expectatives sigui el pitjor que et pot passar, tot i que és el més notori. És com arribar a una final i perdre 5-0. És el que va passar amb Zapatero, el que alguns creuen que passa en part amb Obama. Però és molt pitjor no aixecar-les, el que passa és que fas el ridícul abans, i és més breu i no se n’assabenta tanta gent, perquè no arribes enlloc. Ho dic perquè alguns savis conclouen que el millor és generar poques expectatives i anar-les satisfent, però no em sembla aquesta la via. Perquè el món necessita ara mateix gent ambiciosa en els plantejaments, que aspiri a aconseguir grans canvis. L’únic que passa és que en la part que controles és bo situar les expectatives en el que depèn de tu i no en el que depèn de factors no controlables, i que les expectatives que et porten a un lloc han de ser l’estímul més gran per matar-te per complir-les. El guardiolisme va néixer el dia que el nou i inexpert entrenador va dir que no prometia títols però sí treballar al màxim per aconseguir-los. I en va aconseguir 6, amb aquella alegria.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF