Quan et prens massa seriosament

Hi ha un tipus de persona que m'enamora. La que es pren la vida amb intensitat, però a ella mateixa amb relativitat. Troba la distància justa, sovint a través de la ironia. No confon el que fa amb el que és, simplement admet que fa allò, però sap que és molt més i alhora molt menys que el que fa. Assumeix la provisionalitat dels fets, l'únic que és per sempre és l'actitud equilibrada. No passa de les coses, però intenta rebaixar els atacs de transcendència i d'importància que massa vegades ens donem. Perquè m'entengueu, us ho diré en negatiu. Seria ben bé el contrari d'aquests que ho poden criticar tot però els desmunta que els critiquis, els que troben injustíssim que els passi allò precisament a ells, els que arriben a creure que tots aquells embussos s'han programat per fer-los arribar tard. Dit així s'entén millor, però em resistia a plantejar la descripció a la contra perquè tinc a la llista negra, empatats amb els que es prenen massa seriosament, els que construeixen la identitat a base de portar la contrària, els que necessiten crear-se enemics per saber què pensen ells, que serà l'opció oposada. Hi ha una combinació terrible, persones sense sentit de l'humor, sense cap distància d'elles mateixes, que es creuen qui sap què i en el fons la seva trista personalitat es basa a destruir, ficar-se al mig de tot, i no per fer alguna cosa, sinó per impedir que es faci. Si us en trobeu, el consell és doble: a banda de no prendre-us massa seriosament a vosaltres mateixos i com us fan la guitza, sobretot no us els prengueu gens seriosament a ells.