Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

En diem poder, però no pot ni amb la seva por

EL GRAN DRAMA del poder, dels poders, és la seva fragilitat, la seva caducitat, la seva inseguretat. El pànic a perdre'l. Un poder que no pot ni amb la seva pròpia por, que desconfia de la seva ombra, ja em direu quina mena de poder és. I tots estan igual de malament, exceptuant els que estan pitjor. Saber que la Gran Bretanya espiava els assistents a les cimeres confirma l'espiral de bogeria absoluta. Si no espies i alhora ets espiat no ets ningú. A la societat de les incerteses, tendim a idealitzar uns poders forts, alineats, que ho maquinen tot, que estan tot el dia pensant en nosaltres, evidentment per perjudicar-nos. Els imaginem malignes, però eficients. I part de la maldat no procedeix de les seves accions, sinó de les seves omissions per incompetència o falta de temps, enfeinats com estan a esquivar punyalades dels seus. No es dediquen a nosaltres perquè han de conspirar, protegir-se, vigilar el del costat. Que tothom estigui tan insegur en els càrrecs els fa molt poc operatius. És poc productiu, que en diem ara. Lamentaria decebre els amants de les teories conspiratòries, però fa temps que temo que el món no el porta ningú. Va a la deriva, amb gent que fingeix que el condueix, per por de ser descoberta. Per això els que tenen càrrecs, conscients que en realitat no manen, posen espies per saber qui carai és el que els usurpa el seu espai, i no estan tranquils ni quan es queden sols al mirall. Les mirades dels poders aparenten seguretat però en el fons l'ull dret desconfia de l'esquerre. I viceversa.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF