27/12/2016

Resums de l’any: el que ens hem perdut

2 min

M’EMPASSO tots els resums de l’any. En noms propis, en paraules, en imatges, en fets, en gols, en pífies, en difunts, en llibres, en pel·lícules, en virals, fins i tot en videoclips. Una ment poc ordenada i una memòria dispersa com la meva agraeixen aquest format, que ens permet reviure el calendari superficialment, preguntar-nos on érem i exclamar com passa el temps.

La principal novetat des que sabem tantes coses, en un món global i hiperconnectat, és que un any dóna molt de si. No te l’acabes.

Ara que he començat a llegir i veure els resums del 2016, penso en el Jordi, un company de pis d’estudiants de fa trenta anys. Li encantava la música clàssica i es passava el dia escoltant el canal especialitzat de RNE. Havia aconseguit sintonitzar-ne alguns d’estrangers, i s’apuntava a l’agenda a quina hora feien concerts que li interessaven. Llavors va néixer Catalunya Música, i en una nit de les que s’allarguen em va confessar la seva angoixa. No donava l’abast a escoltar tot el que voldria, necessitaria dues o tres vides només per al que coneixia. Amb la seva ment científica especulava sobre la quantitat de música que s’estava perdent a cada minut, i se sentia un ésser limitadíssim. En les tres dècades que han passat, l’accés al coneixement ha fet una progressió que ni l’amic Jordi podia imaginar. Deu estar superadíssim per l’oferta de Spotify, YouTube, pàgines especialitzades, emissores de tot el planeta, i per l’accés a les programacions de tots els auditoris del món. I espero que hagi après a agafar-s’ho amb calma, perquè aquests excessos tant et poden angoixar com tranquil·litzar. A mi comprovar que he vist tan poques de les pel·lícules i sèries del 2016 ja no em desespera sinó que m’anima a anotar-les a la llista de pendents per si n’hi ha ocasió, però amb plena consciència que ja vénen les del 2017, i tot no podrà ser.

stats