Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Si anticipem riscos, per què no els evitem?

Hem arribat a un grau de sofisticació en què la majoria de mals que ens afecten estaven previstos, anunciats. I tot i això, continuem actuant tard. I malament. En els desnonaments, per exemple, se'n troben denúncies i casos des de fa anys, hi havia previsions de com acabaria, s'han fet propostes descartades, les associacions tenen informació de primera mà, els intermediaris en el procés han anat fent crits d'alarma, els mitjans hem publicat reportatges, i fins que no esclata alguna espurna dramàtica no es comença a abordar des del poder real. I a sobre es pretén començar a plantejar des de zero, amb calma, com si els diagnòstics previs que ho van encertar no fossin suficients. Actuar tard en casos tan previsibles és trist, però a sobre pensar que la vergonya del retard no ha de ser compensada amb eficiència i amb urgència és obscè. Passa amb molts fronts. Amb els catalans que volen votar des de l'estranger de cara al 25-N, per exemple. S'han denunciat preventivament fa setmanes els obstacles de tota mena, hem omplert minuts de ràdio i televisió, pàgines de diaris, notícies a les webs, comentaris i propostes a les xarxes socials. I es va acostant el dia i els electors, nerviosos, comencen a veure que es consumarà la tragèdia, el greu bloqueig a una voluntat democràtica basada en una negligència com a mínim sospitosa. Insisteixo en el component de desànim que genera. No calen gaires comissions d'estudi de la desafecció. Podem acceptar els imprevistos, ser pacients amb problemes que es detecten tard. Però quan des del sentit comú es va avisant que hi haurà un conflicte i des d'una calma vergonyosa s'espera que sigui realitat, i a sobre llavors es comença a valorar per què s'ha produït, la desconfiança en el sistema passa a ser del tot fundada.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF