Quan actua la gent extraordinària

Fa anys, en la creació d'un grup de voluntaris, algú va suggerir un nom indicadíssim: "bona gent". No va prosperar perquè els assistents, tots bona gent, van trobar el nom ingenu, poc comercial, avorrit, cursi, antic, desfasat. És cert que quan considerem que algú no és gran cosa, no destaca, se sol dir "és bona persona, però li falta..." És l'equivalent del simpàtic com a sinònim de lleig . El món, per sort, és ple de bona gent. Però passa desapercebuda, tots en general i els mitjans en particular els fem poc cas. Tampoc hi ajuda la nostra memòria, selectiva i traïdora. Ens poden fer cinquanta elogis i una crítica i recordarem la crítica. No he entrevistat cap personatge públic que no admeti el mal que li fa un sol comentari cruel sobre ell. Les expressions que ens fereixen ens travessen la pell, per quedar-s'hi. Per lògica de notorietat té més espai la desacreditació que la construcció. I per imitació o per la funció terapèutica de desfogament, xerren i criden més els ressentits, els enfadats. En podríem deduir que s'ha perdut el respecte, i seria fals: el món és ple de gent tan respectuosa que no participa de la festa del crit i la suspicàcia, o ho fa amb tanta elegància que no hi destaca. Quan tens un problema, descobreixes gent extraordinària, que llavors sí que es manifesta, perquè per discreció només actuen si saben que són necessaris, s'acosten més als fràgils que als poderosos. Ara que tot va prou malament, toca suplicar a la bona gent que sigui menys discreta, que no esperi tant, que faci públic i notori el seu discurs amb tota la ingenuïtat que calgui. Ens convé.