Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Visca la vida de festival en festival

RECTA FINAL. Últims cinc dies d'escola i un cap de setmana que ha estat un autèntic festival. De final de curs, de concerts de coral, de comiats de l'esplai, de tornejos de bàsquet, sopars del futbol... A punt de fer els primers divuit anys fent de pare, confesso que m'ho agafo diferent. I no precisament amb més distància, per expert, sinó amb molta menys, per proximitat, per redundància, pel privilegi de tenir-ne al grup dels grans, dels mitjans i dels petits. Fa una dècada n'hauria fet la broma victimista -i fonamentada- que més ens uneix: quina marató, quin atabalament, vinga lliurar i recollir canalla i suportar teatres on cada nen té pares, tiets i avis que el saluden, distreuen, atabalen i retraten. Amb el pas dels anys, tot això es manté, és ben cert, però ja no és tan rellevant. I, en canvi, l'emoció és més neta. És l'edat, segur, i conèixer el teixit, ser-hi més a dins. Fa una dècada admirava els caps o monitors, els directors de corals, celebrava el seu entusiasme sospitós, sense acabar d'entendre ben bé d'on procedia, només ho intuïa. Ara en tinc les proves: resulta que els joves voluntaris que ho porten ja són o podrien ser fills meus, dels meus amics. Els he vist créixer, badallar al primer concert, i passar a la coral dels grans. I, de sobte, tot encaixa amb una clarividència que humiteja els ulls. La vida no és un festival, però aquest teixit associatiu impagable i insubstituïble es manté viu en una cursa dura de relleus, de benvingudes i d'adéus, de festival en festival. I sisplau fem que ens duri per molts anys.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF