08/03/2011

Secretisme no, però discreció sí, sisplau

1 min

Cada cop més, l'allau d'informació inclou la retransmissió en directe de la majoria de negociacions, abans que es tanquin. La caricatura més grotesca del fenomen la fa la tele quan anuncia "Ell no s'espera que avui ella li confessarà que l'enganya". Però ho fem els mitjans quan descobrim els plans presumptament secrets d'algun govern, com ahir vam saber els dels Estats Units a Líbia. I hi contribueixen moltes fonts que donen detalls d'acords tot just en procés, a vegades per frustrar-los. Estem al cas de com avancen els possibles fitxatges i de quines tàctiques preparen els equips. Fins i tot els protagonistes de la notícia descobreixen sovint el seu futur a la premsa. Potser el que llegeixen no té cap base, però a partir d'aquell moment ja estan ocupats desmentint-ho, i això ja fa que els més suspicaços ho utilitzin com a prova que era veritat. El secret és en vies d'extinció, inclòs el secret de sumari judicial, que sovint és la primera notícia del sumari del telenotícies. Això no vol dir, però, que la majoria de filtracions no siguin interessades, i per tant no sempre fiables. El secretisme està mal vist perquè li endevinem mala idea, però la discreció és bàsica per gestionar seriosament. Assistir a les negociacions minut a minut no és sempre prova de transparència, pot ser imprudència i exhibicionisme de projectes que busquen tant els focus que acaben cremats.

stats