Que no sigui tan fàcil dividir-nos

Aquest procés és dur i difícil i no s'acaba el 25-N, llavors comença. Demana cohesió. Que el màxim nombre de gent sàpiga on va i com i no es dispersi. Confiança. La de cadascú en ell mateix i en el del costat. Generositat. Ningú ho pot acaparar, tothom ha de saber el paper que hi juga, cedir protagonisme. Intel·ligència. No obtens el que et mereixes, sinó el que et guanyes. Estratègia. La manera com han contaminat la campanya i com hi hem caigut convida a cert pessimisme. No marquem gens l'agenda, i demostrem de forma ridícula la facilitat amb què se'ns pot dividir. Incapaços de marcar el ritme i poc prudents, ens tirem els plats pel cap quan ho decideixen els que ens volen més mal. No estan en joc un grapat d'escons pels quals tot s'hi val. Està en joc molt més. La unitat i complicitat per l'endemà del 25-N. La capacitat del màxim nombre de forces del país de demostrar caràcter, guió propi i noblesa per treballar plegats. Juguem a fer sumes imaginàries d'escons però aquests diputats han d'arribar al Parlament amb capacitat per poder sumar, no barallats i ferits en batalletes de baix nivell convocades i organitzades i atiades pel pitjor enemic. No es pot demanar incondicionalitat, però sí lleialtat i respecte al líder. Fa falta empatia, dignitat, mantenir ponts i aparcar partidismes. I això no és incompatible amb ser crítics. Res compromet tant algú com creure-te'l, vigilar-lo però mentre l'empenys amb ganes que se'n surti. Toca evitar els gols en pròpia porta, saber amb qui anem, amb qui comptem i amb qui no. Entendre que ningú se'n sortirà sol i els errors es paguen cars. I que deixar-nos dividir és un mètode infal·lible per acabar fent el ridícul. I aquest cop havíem quedat que començava a tocar sortir-nos-en, oi?