20/10/2016

Alguns “No m’agrada” que no entenc gens

2 min

JUAN CARLOS ORTEGA, merescudíssim premi Ondas per com ha innovat en humor a la ràdio (i en tendresa, afegiria jo), escrivia fa poc a El Periódico un article que no em trec del cap. Havia observat que als vídeos de YouTube que recullen obres mestres, la millor escena dels Germans Marx o de Woody Allen, una peça extraordinària de Beethoven o la cançó més aclamada de Paul McCartney, sempre hi havia aproximadament un 3% de “No m’agrada” respecte als que clicaven que els agradava. I intentava endevinar qui era aquesta gent que es llevava al matí i necessitava proclamar que allò que era considerat excel·lent per una majoria, de vegades de manera gairebé objectivable, ells ho detestaven. Hi ha un comprensible “No m’agrada” que vol dir que no t’atrau, no és del teu interès, no hi trobes el què. Aquests “No m’agrada” es resolen simplement no mirant-ho. Però la molèstia d'escoltar coses que no t'agraden de forma obsessiva i registrar-te i votar-hi en contra ja té alguna cosa de mania persecutòria.

M’ha tornat a venir la reflexió d’Ortega arran de l’antiguardiolisme que s’ha desbocat aquests dies. Entenc que no t’emocioni el personatge, que no t’interessi, que no t’atregui el futbol. Però que hi hagi culers que odiïn Guardiola, el calumniïn, li busquin les pessigolles i li neguin els mèrits, que hi hagi persones que es desperten ben d’hora ben d’hora embogits per celebrar qualsevol cosa que no li va bé, és un fenomen que se m’escapa. En Pep no necessita ningú que el defensi perquè ja parlen els resultats, els valors, el compromís, l’esforç, el carisma. Comparteixo certa ràbia, de fet l’hi tinc, la de trobar-lo massa bo, la que provoca la gent que està en una altra dimensió en talent. Però això altre, aquesta bilis exagerada i injustíssima, m’intriga perquè no la puc entendre gens. Ah, i a més “No m’agrada”.

stats