No ens podem estimar més Barcelona?

Sóc osonenc, i durant molt temps vaig ser clarament antibarceloní, amb aquella mena de superioritat moral que et permet enriure't de l'accent xava, assegurar que la ciutat "fa mal de cap" i queixar-te per sistema que sempre es parla més d'ells que de nosaltres. Sense parar-te a rumiar que això passa en totes les grans capitals , que concentren talent, són un focus d'atenció i s'emporten el bo i el dolent. Com que acabes sent d'allà on neixen els teus fills, ara em sento mig barceloní, mig gracienc, i em sembla bàsic per al país tenir una ciutat admirada i envejada a mig món. Per això em sap greu notar que els catalans ens l'estimem poquet. Entenc que ser capital implica capitalitzar també les tensions amb altres poblacions que lluiten perquè el centralisme no se les mengi. Entenc que els barcelonins de tota la vida també es puguin queixar dels costos de ser un pol d'atracció turística tan gran. I entenc que Barcelona ha de ser generosa amb Catalunya, ha de seduir-la més i explicar-se millor. El que em costa molt més d'entendre és que un país sense estat i que necessita projecció no reconegui la sort que la marca de Barcelona ens permeti existir i ens situï al mapamundi. Que no celebri amb alegria que hi ha milions de ciutadans del món bojos per Barcelona. Que no pugui presumir amb més orgull que som un gran país i ho som gràcies, també, a tenir una gran capital.