Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Ningú no refusa ofertes inexistents

Valoro i aplaudeixo tots els col·lectius que es van manifestant sobre això que anomenem El Procés. M'enorgulleix que se'n pugui parlar tan obertament, que hi hagi tota mena de postures, i que la gamma en les postures sigui variable. I aplaudeixo també els que es manifesten dubtosos o indefinits, entenc que és hora de mullar-se i mullar-se és també dir que no saps què prefereixes ni què votaries el dia de la consulta. El grup que no hi veu solució sense ruptura però en el fons no voldria la ruptura és nombrós, i se senten desemparats. Però confesso que de tant en tant, quan llegeixo que alguns sectors determinats pressionen Mas pel pacte fiscal, tinc una sensació estranya, entre la perplexitat i l'admiració. Han de ser molt i molt optimistes els que fan això. Primer perquè pressionar és una cosa que fa qui realment creu que té maneres de fer-ho i opcions d'aconseguir-ho, i això indica una bona dosi d'autoestima. La resta no pressiona, simplement vota, o dóna l'opinió. Però sobretot sobretot em sorprenen i m'admiren perquè no em consta que existeixi cap oferta de pacte fiscal. Més aviat tot el contrari. Vull dir que la pressió per arribar a un pacte fiscal pot ser interessant, útil i necessària, però se li hauria de fer al que el pot oferir, no al que potser l'hauria d'acceptar però ningú no l'hi ha ofert. Si algú mai em retreu que hagi refusat una oferta que no he rebut mai li agrairé l'optimisme, però li recomanaré que revisi la lògica elemental. I li diré que dediqui l'entusiasme a fer que jo rebi les ofertes, i si no és el cas, que em deixi fer.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT