L'optimisme passa pel pitjor moment
El concepte que resumeix el que ens hauríem de proposar (gairebé diria que exigir) és actuar en positiu . L'obligació de ser optimistes es mereix una amnistia provisional, perquè ara l'optimisme té poca base argumental. Assumit que l'estat natural és, com a mínim, la preocupació raonada, i advertits que l'esperit de l'autoajuda a vegades ha provocat l'autoengany, és molt prudent rebaixar expectatives i maximalismes. Per això fins i tot em resisteixo a escriure tot es pot positivar , perquè queda claríssim que potser cada cosa trobaria algú capaç de positivar-la, però la majoria de gent té prou feina a positivar-ne algunes. Com que ser optimista pot arribar a ser sospitós, o símptoma de desconnexió de la realitat, i com que alhora l'actitud és l'únic que ens pot salvar, crec que hem d'entrenar el mecanisme per ser crítics, rigorosos, realistes i, malgrat tot això, buscar la part que es pugui positivar. I reivindicar que positivar no és de covards, ni és d'il·lusos, sinó que és l'actitud més rebel. Diumenge us oferirem un dossier sobre els moviments ciutadans, i aquest és el seu esperit. Hem abusat dels conceptes relacionats amb l'optimisme i el positivisme i s'han associat a cert bonisme , a certa ingenuïtat. Però els que transformen la societat són, per definició, positius. Detecten el problema i s'arremanguen per resoldre'l. I ningú lluita per objectius que no cregui que assolirà, o sigui que tota causa es defensa des de l'optimisme. Però siguem positius i no en diguem optimisme, fins que hàgim conquerit nous motius per ser-ne.
