Publicitat
Publicitat

L'esforç de treballar junts

TREBALLAR EN EQUIP COSTA, no sempre ve de gust. I ja aprens de seguida a escola, quan t’hi obliguen, que sempre hi ha qui s’arrepenja i, per compensar-ho, qui penca més que els altres. Però també aprens que la majoria de coses no les pot fer un sol, o sigui que convé buscar la manera que el repartiment sigui el màxim de just i el resultat sigui òptim.

L’individualisme i la competitivitat, tant els naturals com els que imposa una cultura que els promou descaradament, posen més en evidència èxits personals que col·lectius. Algú s’emporta el mèrit, i dediquem poc temps a valorar que sense altres peces més modestes allò hauria sigut impossible. No tenim temps ni ganes de repassar bé els crèdits i reconèixer l’aportació de cadascú.

D’altra banda, a vegades s’entén la feina en equip com un “entre tots ho farem tot”, una suma d’esforços en què totes les opinions valen el mateix i cadascú és lliure de ficar-se en el terreny d’altres. N’hi ha que assimilen el treball cooperatiu -imprescindible- amb una voluntarietat i un campi qui pugui que no requereix especialitzacions i se salta les jerarquies, l’ordre, el valor de l’excel·lència.

Una de les essències del treball en equip és l’admiració i el respecte pels que fan millor que tu algunes tasques. Reconèixer talents i capacitats diferents, i treballar per fer-los complementaris als teus. Trobar el teu lloc. Concentrar-te a sumar i ser curós per no fer nosa ni fer perdre el temps en rivalitats estèrils. Això fa compatible la cooperació amb l’especialització, l’ambició personal amb la col·lectiva. I potser el secret definitiu és que no hi hagi parets entre departaments o àrees o tasques, sinó finestres. No per vigilar què fan els altres, des de la desconfiança, sinó per anar més compassats.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT