Publicitat
Publicitat

José Carrillo: "Cal que fem una oferta que Catalunya no pugui refusar"

"És la meva primera vaga, normalment estava a l'altra banda", comentava fa poc José Carrillo, rector de la Complutense, que afronta una retallada de 47 milions i ha proposat reduccions salarials.

¿Ser rector en plena crisi és tenir la millor feina en el pitjor moment?

La subvenció pública s'ha retallat. Pel mateix motiu, partits d'esquerres, sindicats, han fet EROs i retallades salarials. Aquí la línia vermella és mantenir els llocs de treball. Més que mantenir els euros, els llocs de treball. La retallada és sobre salaris, no sobre plantilla. El primer sóc jo, he renunciat a un complement i aplicaré el que toqui. Però retallar disminueix la possibilitat de transformar la universitat. Toca buscar altres fonts de finançament, com el que ens dóna el Santander, diversificar... No ens podem conformar amb resistir.

Quina crisi pesa més, l'econòmica o la de model?

A Espanya hi ha una crisi de model de relació de la universitat amb la societat. La inversió en investigació és bàsicament pública, i això és un problema. Que la investigació que fa la universitat recaigui en la societat depèn de si les empreses inverteixen en R+D, i per fer-ho caldria una llei que oferís desgravacions. En 30 anys hem passat a ser equiparables en docència i investigació a universitats europees, però ens queda pendent l'impacte sobre la societat. El 1983 hi havia menys de 700.000 universitaris a Espanya i ara hem doblat aquesta xifra, som a un milió i mig. Ha calgut improvisar formació de professors. La inversió en educació superior, en relació al PIB, és un 25% més petita que als països propers. Més que de model de governança, tenim un problema de model de finançament.

¿Veu amenaçat l'accés a la universitat pública?

La crisi ataca l'estat del benestar. L'objectiu dels mercats és clar: acabar amb l'estat del benestar. I un component clau és l'educació, juntament amb la sanitat. Està en qüestió l'educació com a bé públic. L'Organització Mundial del Comerç encara veta que l'educació sigui un element de lucre, però si un dia això deixa d'estar vetat desapareixerà l'educació pública, estarà totalment privatitzada. El sistema públic d'educació està en greu perill.

Que la carrera no garanteixi feina atempta contra la meritocràcia.

La carrera mai ha garantit feina. És cert que ara menys, però sempre garanteix més accessibilitat a llocs de treball. Cada cop és més necessari tenir estudis superiors per a la majoria de feines. La millor manera de sortir de la crisi és apostar per un model econòmic basat en el coneixement, no en un altre totxo, quan encara hi ha un milió de pisos sense vendre. Espanya ha de destacar en enginy, en educació, investigació, en el plus que donen els estudis.

Quan el van elegir El País va titular: " La izquierda mantiene su bastión en la Complutense ". ¿Existeix la universitat d'esquerres?

La meva orientació política i sindical és coneguda i mai l'he amagat, però no és el mateix un projecte acadèmic progressista que aposta pel caràcter públic. Però a mi em va votar gent que no és d'esquerres, que confiava en el projecte que vaig presentar, i que, per cert, m'han retallat totalment. És cert que a la segona volta de la campanya vam quedar una persona marcadament de dretes, José Iturmendi, i una marcadament d'esquerres. Tres dies abans de les eleccions, a Twitter, un membre de la seva candidatura va dir: " El jueves Carrillo no estará en la Complutense, estará en Paracuellos recogiendo cadáveres ". Jo em vaig limitar a dir que no era extrema dreta, sinó la dreta extrema. Em van votar 11.000 estudiants, el percentatge més alt de participació estudiantil.

Se n'ha penedit?

No he tingut temps. Sabia on em ficava. Tinc un compromís amb la universitat pública, tinc clar quin model vull i quin no vull. He ocupat càrrecs acadèmics sempre per circumstàncies sobrevingudes. Vaig ser director de departament per resoldre un problema. A la meva Facultat de Matemàtiques la gent no es pegava per ser degà: el degà és el més tonto, perquè et pren hores d'investigació. Vaig ser vicedegà durant el primer mandat de Carlos Berzosa com a rector; vaig plegar per discrepàncies. I en el segon mandat ell va fer coses terribles, va deixar 150 milions de deute i una situació molt complicada.

Se'n sortirà?

Hi ha llum al final del túnel. Si no n'hi hagués, em costaria venir aquí cada matí. Tot i que algun pessimista diu que "la llum al final del túnel és l'encenedor d'un altre que està igual de perdut"... Hi ha sortides a la crisi, i n'hi ha amb un model que mantingui l'estat del benestar. Si pensés que s'acosta la fi de la universitat pública no estaria en aquesta trinxera. Als que fa anys vam plantejar que no calia només reduir dèficit sinó refer l'economia, que discutíem l'austeritat, ens deien extremistes. Ara ho diu fins i tot Rajoy. Ja paguem més per interessos del deute que pel que cobrem tots els funcionaris junts. L'austeritat ja ha arruïnat països de Llatinoamèrica en altres èpoques.

Hi ha moltes protestes, però potser sectorials. No n'hi ha una de global.

Falta la política. La globalització ha transferit el poder polític a les finances. Hi ha mobilitzacions, però no es tradueixen en canvis legislatius. El maig del 1968 va ser un mes i mig de vaga general, el país aturat, es va arribar a acords sindicals, però cap canvi lesgislatiu. I en dos anys la inflació es va menjar les millores salarials. Les mobilitzacions s'han de traduir en lleis, i per això cal la política. El 15-M està molt bé però el problema és que cap partit polític no aporti solucions o respostes a les seves inquietuds. Els partits són necessaris. Una societat sense partits ja l'hem patit, era la dictadura. Potser seran partits nous, sobretot si els actuals no canvien ràpid. Falta la política que converteix les aspiracions justes en conquestes duradores.

Vol fer carrera política?

Ja m'ho han plantejat, m'han ofert ser regidor o diputat, anar a llistes. No vull. Milito a l'esquerra des de fa 40 anys però sóc un professor universitari. A més, no sóc un mal professor que em refugiï en la política. Jo sóc un bon matemàtic; l'article més citat de la nostra facultat el vaig fer jo. Però sembla clar que o els ciutadans fem política o la faran per nosaltres. Hi ha pocs científics ficats en política. És un dèficit d'aquest país. A França hi va haver matemàtics que al segle XIX van tenir pes en política i van dissenyar models universitaris que encara funcionen.

¿Ser fill de Carrillo és un avantatge o l'ha perjudicat?

En la meva carrera matemàtica no ha influït en res. Ara, l'altre dia un paio em va insultar, em va dir que el meu pare havia matat el seu amb una pistola, quan ell no va tenir mai una pistola a la mà. Hi ha gent que ho ha fet servir per discutir-me. L'anterior rector tenia un pare militar, i pretenen que m'avergonyeixi jo per ser fill de Carrillo.

Com l'ha influït personalment?

Sempre ha estat un exemple, un llistó que està molt alt. Hem intentat respondre a les expectatives que podia generar el cognom. Ha guiat el nostre comportament.

Vostè s'ha manifestat a favor del dret a decidir de Catalunya.

Aquí hi va haver una oportunitat fantàstica, la reforma de l'Estatut, que algun partit centralista no va entendre que era fonamental. El primer Estatut no s'havia fet en condicions òptimes, amb el franquisme molt viu, i 30 anys després té lògica canviar l'Estatut. I no s'entén que el que accepten per a Andalusia no ho acceptin per a Catalunya. Un partit polític aprofita l'anticatalanisme per tenir vots, i això fomenta l'independentisme. Jo no estic a favor d'un referèndum fora de la llei, però crec que caldria i permetre als pobles pronunciar-se. No hem de tenir por que els pobles es pronunciïn. Si jo fos català voldria seguir a Espanya. La dinàmica d'estats cada cop més petits no em sembla raonable. Croàcia no pinta més ara que quan era una part important de Iugoslàvia, i la zona no està més estabilitzada ara que abans. Catalunya sempre tindrà més pes a dins d'Espanya que sent un estat petit. Catalunya hi pinta molt, a Espanya.

Coneix federalistes espanyols?

Lamentablement n'hi ha pocs. Però s'ha obert un període de reflexió al PSOE i a l'esquerra en aquest sentit. Ja es torna a parlar de federalisme. La paraula no és la solució, cal donar-hi contingut, perquè Alemanya és federal i els lands no tenen més poder que les nostres autonomies. O fem una oferta que Catalunya no pugui refusar o no canviarà la dinàmica independentista. Es tira més llenya al foc, en lloc d'apagar-lo.

L'
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 21/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF