Escoltar, preguntar, gestionar

Fer feines amb una socialització alta té l'inconvenient que acabes somiant amb estar sol i en silenci, i té l'avantatge que coneixes molta gent, de manera que, amb sort i voluntat, pots aprendre d'ells. Si més no, dels errors dels altres. L'ideal seria imitar-ne també les virtuts, però això no és tan senzill, perquè tenen a veure amb aptituds que pots no tenir. Una de les coses que admiro d'alguna gent que conec és la capacitat de gestionar a base de preguntes, més que de respostes. M'impressionen els que t'acaben convencent gràcies a la seva capacitat d'escoltar, de fer-te dubtar o qüestionar, més que d'alliçonar-te. Això, que considero l'excel·lència i que envejo profundament, té un camí per arribar-hi, que és, com a mínim, aprendre a escoltar i esforçar-se a preguntar. Vivim en temps d'incontinències verbals, en què hi ha molts espais aparents de debat però acostumen a ser monòlegs que se solapen. Cada cop que pateixo una dosi elevada d'algú que només parla i parla i parla, que emet constantment, i que no s'atura, no reposa, no demana opinions, no es preocupa de saber quina reacció provoca el que està dient, m'apunto a la llibreta: «Intenta no cometre mai aquest error». I és un perill que correm els periodistes, que som aquí per escoltar i preguntar, i massa sovint quedem atrapats en l'espiral de ser uns monologuistes més. Les eines faciliten el diàleg, però hi hem de posar ganes, voluntat, i cert sentit del ridícul que ens ensenyi a callar abans de fatigar.