Edats flexibles però amb límits terrenals
Una de les reflexions en què vaig notar unanimitat en les valoracions de l'adéu de Benet XVI i en les travesses sobre el successor era el factor de l'edat. El mateix papa cessant, ara emèrit, hauria suggerit (sense èxit, pel que es veu) que el càrrec requeria plenitud de forces. Francesc I té 76 anys, en la vida civil faria 11 anys que estaria jubilat, tot i que fa uns anys potser en alguna empresa l'haurien prejubilat ja als 58 i d'aquí uns anys potser no l'hi deixarien fer fins als 70, coses de la crisi. La concepció de les edats és flexible, fa passos endavant i enrere. S'avança i s'amplia l'adolescència, que comença a fer-se eterna (sobretot per als pares), parlem de segones i terceres joventuts, la gent es reinventa i a vegades es redecora quirúrgicament per no envellir mai. I es dispara tant l'esperança de vida que fins i tot comencem a tenir una amenaça demogràfica. Hi haurà temps perquè els entesos valorin l'elecció del Papa en tots els aspectes, ara i aquí faig l'apunt sobre l'edat perquè és una evidència que el món canvia de manera accelerada, que l'Església ho ha de fer a un ritme suficient per no allargar massa debats pendents, i que hauria tingut tota la lògica terrenal l'aposta per algú que pogués tenir millor predisposició física i mental a l'atabalament que va portar Benet XVI a buscar una retirada més contemplativa. El món ha de saber aprofitar la saviesa de les edats avançades, però quan tot agafa velocitat l'aposta per un cardenal tan a prop dels vuitanta sembla renovar la voluntat de tenir un altre mandat breu, un cicle que probablement serà curt.
