AMB LA MEVA primera colla d'amics ens passàvem la tarda de diumenge deliberant el pla ideal, i mai no vam anar enlloc. Un dia vam estar a punt: havíem decidit anar al cinema, però en arribar-hi vam veure que hi programaven dues pel·lícules, i ja no ens vam posar d'acord. És el drama de la riquesa d'oferta. Amb noves colles vam assumir que tenir plans diferents era inevitable: s'anaven configurant majories, tu no feies sempre el que volies, i els altres tampoc. Hi penso sempre que algú exigeix amb to solemne "propostes que no divideixin", o sigui tres cops al dia, perquè són molts els que no han superat el trauma de la primera colla juvenil i condemnen qualsevol convocatòria que no sigui del tot unitària. Sovint ni tan sols proposen el pla alternatiu que generaria el consens absolut: el deuen estar perfeccionant. Entenc i defenso les voluntats inclusives i dialogants. Però dubto del grau de maduresa i de coherència -i honestedat- dels que aspiren a una espècie d'unitat absoluta, màgica, pura. Sobretot quan és algú que es presenta a les eleccions. Perquè, al costat del comandament a distància, una convocatòria electoral és una de les temptacions que més divideix: condemna els electors a triar entre opcions diferents, i ja seria casualitat que tots votessin la mateixa. Alguns utòpics han intentat prevenir el virus d'aquesta divisió impedint les eleccions. Però sempre acaba naixent una nova divisió, perquè t'apareix el típic defensor de la democràcia que trenca la pau i el consens dictatorials.
