17/03/2017

Vaig pensar que era la mainadera

2 min

COM TOTHOM, he rigut molt amb el vídeo de la BBC, he repassat desenes de vegades l’entrada magistral i festiva de les criatures en plena connexió, he devorat les entrevistes posteriors amb els protagonistes i m’he empassat totes les paròdies del viral de la dècada.

I, com molta gent, no vaig tenir cap dubte que la dona que apareixia ajupida al rescat devia ser la mainadera. No faré, per tant, l’hipòcrita ni diré, com sento aquests dies, que “ens hauria de fer reflexionar que la gent no pensés que podia ser la dona”. No, la gent, no. Jo. Jo formo part d’aquesta gent, i em fa vergonya, perquè un pressupòsit tan clar atempta contra el que penso. El meu discurs teòric defensa un món obert, però la meva mirada espontània delata uns prejudicis que tinc enquistats i he de combatre. L’assumpció resignada d’un món classista, per exemple. La globalitat obre oportunitats com la de les parelles interracials, però el que presideix l’actual model és la desigualtat creixent i, així, assumim de manera acrítica que el color de la pell pot decidir les feines i els estatus socials.

A Catalunya els colors brillen a cada ciutat oferint totes les gammes des del blanc fins al negre, però no tenen representació proporcional a les televisions ni en altres mitjans, radicalment blancs. Els que fem la representació pública de la societat som els de tota la vida. Tenim una feinada a fer. El més essencial és construir un món més igualitari. Mentre ho aconseguim, hauríem d’exhibir més la barreja que ja tenim i que no té presència mediàtica. I, sobretot, hauríem d’assumir, i jo ho faig des del ridícul d’haver convertit la mare de les criatures en mainadera, que a més d’atacar la discriminació classista o masclista més descarades, convé que plantem cara als nostres prejudicis més íntims.

stats