Publicitat
Publicitat

El 25-N: qui va votar què?

Qui va votar què a les eleccions del 25-N i per què? ¿CiU va perdre 100.000 vots i 12 escons pel seu maximalisme o per les ambigüitats del Sr. Duran? Què explica el creixement d'ERC? Què li va passar al PSC? D'on vénen els vots de l'unionisme? Respondre a aquestes qüestions és important perquè, al capdavall, la declaració de sobirania del 23-G i les possibilitats de dur-la a port amb èxit recolzen sobre les eleccions del 25-N.

Les enquestes no serveixen per contestar aquestes preguntes. Les preelectorals perquè van fracassar estrepitosament a l'hora de predir el vot. Les enquestes postelectorals tampoc, perquè una bona part dels enquestats acostumen a oblidar o amagar el seu vot. Per exemple, al darrer baròmetre electoral de la ciutat de Barcelona la diferència entre el vot recordat i el vot real el 25-N és de més del 50% per a partits com CiU o el PP.

Ara per ara, l'única solució a aquest problema consisteix a examinar les dades agregades de cada secció censal (al voltant de 4.700 seccions a tot Catalunya amb uns 1.000 electors per secció) i comparar-ne els fluxos de vots entre eleccions per intentar estimar qui va votar què a escala individual. Tot i que aquesta anàlisi amb dades per secció no està lliure de problemes d'inferència, avui en dia hi ha tècniques d'estimació ecològica que permeten aproximar el comportament de cada elector amb una certa fiabilitat, especialment si, com discuteixo amb més detall al meu blog, no analitzem les seccions censals al conjunt de Catalunya sinó per diferents territoris (àrea metropolitana, comarques de l'interior, etc.).

Una anàlisi comparada de les eleccions de 2010 i 2012 mostra, en primer lloc, que el 25-N CiU va retenir al voltant del 90% dels seus votants de 2010 a la ciutat de Barcelona i a les comarques de l'interior. Per contra, els resultats convergents van ser molt pitjors a l'àrea metropolitana, Baix Llobregat, Vallès, Maresme i Tarragonès. CiU hi va perdre el 22% dels vots de 2010.

Arreu la fuita de vots de CiU va beneficiar gairebé íntegrament ERC. El gir sobiranista de CiU no va espantar cap dels seus votants fins a portar-los a votar PP o Ciutadans. Al contrari, els que van abandonar la coalició governant ho van fer per donar suport a una alternativa més sobiranista. La credibilitat de CiU va quedar parcialment malmesa per les declaracions de Duran a la campanya. A més, el fet que aquest transvasament de vots fos més considerable a la gran conurbació metropolitana sembla indicar que els estrats populars i catalanistes d'aquella àrea van decidir castigar la política pressupostària de la Generalitat.

Per la seva banda, Esquerra va mantenir el 90% dels seus vots de 2010 i va rebre els vots perduts de CiU amb una excepció. Un 7% dels vots d'ERC de 2010 van passar a CiU a les comarques barcelonines interiors i a Girona. A Lleida i Tarragona, la proporció va ser del 18 per cent. En una paraula, ERC es va fer lleugerament més urbana i CiU menys.

La segona lliçó de les dades és que, llevat de l'extraradi barceloní, tota l'esquerra va fer-se més catalanista -una part dels votants van abandonar un PSC tebi per una Iniciativa proreferèndum i una part dels antics votants d'ICV es van traslladar a ERC i la CUP-. Reflectint la crisi política actual del socialisme català, el PSC va experimentar dues trajectòries ben diferents. Mentre que a l'àrea metropolitana i a la primera corona va conservar el 91% dels votants de 2010, a Barcelona ciutat i a les comarques gironines va perdre el 30% dels votants de 2010 -gairebé tots a mans d'ICV-. A Tarragona i Lleida només va mantenir un catastròfic 49% dels votants de 2010: la resta es van dividir entre l'abstenció i ERC. En tot cas, l'absorció d'antics vots socialistes per ICV va quedar parcialment deslluïda a Barcelona ciutat i a comarques perquè gairebé la meitat dels vots d'ICV es van repartir entre ERC i la CUP.

La darrera lliçó de l'anàlisi és que no hi ha cap vas comunicant entre catalanistes i unionistes. Tirant pel cap alt, potser (les estimacions no són gaire precises) un 5% de votants convergents van donar suport al PP o C's a Barcelona ciutat (i un 0% a la resta). La mateixa proporció va passar del PSC a unionistes, però, en aquest cas, solament a comarques. El creixement de l'unionisme va venir de la mobilització d'un 10% dels abstencionistes de 2010 (probablement d'aquells electors que voten a les generals i no a les autonòmiques), concentrats a Barcelona i rodalies. En tot cas, però, la mobilització d'antics abstencionistes també va beneficiar el catalanisme d'esquerres, sobretot a la resta del país.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF