Trump i l’ensorrament del centre
Durant l’últim mig segle les eleccions americanes han estat determinades per tres erres: la renda (econòmica), la raça i la religió, per aquest ordre d’importància, de cada votant. Els estrats socials mitjans i alts han votat el Partit Republicà. Els votants amb menys ingressos, el Partit Demòcrata. L’efecte de l’economia sobre l’orientació del vot ha estat, però, tendencial. Des que el govern federal va intervenir, sota les presidències de Kennedy i Johnson, per acabar amb la segregació racial al sud, la població blanca d’aquella àrea, incloent-hi una bona part dels votants més pobres, va abandonar el Partit Demòcrata (el gran bastió del segregacionisme des de feia cent cinquanta anys) pel Partit Republicà (el partit fundat per Lincoln). Per contra, el votant negre va consolidar el seu suport als demòcrates. Finalment, i sobretot des de la decisió del Tribunal Suprem de legalitzar l’avortament (sense restriccions), els membres de confessions més tradicionals (des de mormons fins a evangèlics) han donat suport als republicans, mentre que els integrants d’Esglésies liberals (presbiterians, episcopalians o unitaris), els agnòstics i els ateus han preferit el Partit Demòcrata.
La candidatura de Trump augura, fins i tot si no aconsegueix la nominació del Partit Republicà, el final d’aquesta estructura de competència electoral. Deixem de banda el tarannà de Trump, tret d’un programa de Gran Hermano, groller, violent i narcisista. Deixem de banda els efectes retòrics que utilitza: un vocabulari, segons un estudi publicat fa poc, de nen de quart de primària, combinat amb la gesticulació tavernària de pinxo portuari. Si ha aparegut aquest missatger és perquè hi ha al darrere un públic que demana un nou missatge: un missatge que expliciti el descontentament econòmic i social d’un sector força ampli de la societat americana (i també de l’europea) i que posi fi a la sensació d’aquest sector d’haver estat abandonat per l’elit política, econòmica i intel·lectual actual.
El descontentament econòmic té una arrel molt clara. Des dels anys vuitanta, el salari mitjà als Estats Units no ha augmentat en termes reals. L’ocupació industrial, des de l’acer fins als automòbils, s’ha encongit progressivament: en part per la substitució de treballadors per màquines; en part per l’emergència de competidors industrials a l’Àsia. A més a més, el canvi ha anat més enllà del sector industrial. La revolució informàtica en marxa ha començat a destruir els llocs de treball administratius i de gestió més rutinaris. Durant els anys d’expansió que van precedir la crisi financera del 2007, ja va caure en termes nets el nombre de llocs de treball del sector serveis, aquest gran generador de classes mitjanes durant el segle XX. La participació laboral està, malgrat l’últim cicle de creixement econòmic, en el punt més baix dels últims quaranta anys.
Tot i aquestes transformacions, la resposta de les elits governants i econòmiques als Estats Units i Europa, des dels Clinton i els Bush fins a Sarkozy i Hollande, ha estat mantenir el rumb del programa polític de les últimes dècades: promoció del canvi tecnològic; comerç global (que a Europa ha passat per la creació de l’euro); una política migratòria oberta, i liberalisme cultural (que inclou l’aposta per la correcció política i, als Estats Units, l’expansió de sistemes de protecció i sovint quotes de minories). L’èmfasi en cadascun d’aquests elements ha variat amb el govern de torn, segons les proclivitats conservadores i progressistes del partit al poder, però les diferències han estat marginals.
Aquest consens, liberal i socialdemòcrata a parts iguals, ha generat el període més pacífic i pròsper de la història contemporània. Però no ha pogut evitar l’engruiximent d’un estrat de perdedors (treballadors manuals, empleats administratius amb educació bàsica, poblacions blanques en barris i ciutats deprimides). I ha creat, als Estats Units, amb el seu sistema de primàries obertes, dos outsiders. Al Partit Demòcrata, Sanders. Al Partit Republicà, Trump.
No és gens casual que els seus programes (molt precís a Sanders, molt boirós a Trump) tinguin força elements en comú: crítica contundent de l’establishment financer (i els seus polítics, els Clinton, Jeb Bush, Marco Rubio) i oposició a la liberalització del comerç, especialment amb la Xina. És també cert, però, que els seus estils comunicatius són diferents i que divergeixen en una cosa substancial. Sanders promet més despesa pública per compensar els més afectats pel canvi econòmic. Trump proposa una estratègia diferent, bloqueig i expulsió d’immigrants, per obtenir efectes semblants: la reducció de la força de treball hauria de fer pujar els salaris entre els nord-americans menys educats i permetria, sempre segons el candidat republicà, repartir la despesa pública existent entre els nadius.
Per tot això, Sanders no deixa de ser l’ala radical del consens liberal-socialdemòcrata existent. Trump, en canvi, amb les seves propostes contra la globalització i la immigració, pot arribar a alterar les coalicions electorals tradicionals, duent els votants de rendes més baixes cap al Partit Republicà i, en aquest procés, destruint el gran pacte polític i social que ha governat els Estats Units i Europa fins ara.
