Amb IVA o sense?

Dimarts, al taxi que em va dur de l'aeroport del Prat a casa, ni el taxista ni jo teníem ganes de parlar. Ell, perquè devia estar acabant el torn de nit. Jo, perquè portava al damunt el mareig fred del jet lag . Ens vam quedar callats, cadascú al seu racó, sentint com, en una ràdio qualsevol, una cançó de rap espanyol martellejava un sol tema: " Todos roban ", presidents i banquers, prínceps i ministres, alcaldes i partits. Tots roben, repetia el raper, a una sola víctima: el " pueblo llano ", el poble menut. Com a resum del sentiment popular dels darrers dies, crec que no hauria pogut demanar res de millor.

No em pertoca a mi dir si roben alguns, molts o tots. El que sembla cert, però, és que la realitat és més complexa. En un article extremadament interessant, tres investigadors espanyols de la Universitat de Nova York acaben d'examinar l'impacte a les eleccions municipals de 2011 dels casos d'alcaldes o membres del seu equip de govern acusats de corrupció entre 2007 i 2011 (Pablo Fernández, Pablo Barberá i Gonzalo Rivero, Rooting out corruption or rooting for corruption? ). En els casos en què l'alcalde va ser imputat per lucrar-se personalment, demostren que aquell alcalde (o el seu partit, si es presentava un altre candidat) va perdre una mitjana del 4% dels vots. En canvi, en aquells municipis on, a més d'aprofitar-se'n personalment, l'alcalde havia estat acusat d'haver concedit permisos de construcció en àrees no edificables o en llocs protegits per raons mediambientals, el càstig electoral el 2011 va ser, de mitjana, zero. Cal suposar que, tot i ser il·legal, als votants ja els anava bé aquesta activitat econòmica, que compensava els diners que s'havia embutxacat el senyor alcalde.

Una part important de la corrupció espanyola s'explica pel pes extraordinari del sector de la construcció. Molt més que qualsevol altra mena d'empresaris, els constructors depenen de la voluntat i regulacions de les autoritats polítiques i administratives. Les cases es fan a dues mans: la política, que requalifica el sòl i dóna permisos, i l'empresarial, que hi posa el ciment i la totxana. La temptació empresarial d'assegurar-se els permisos amb favors paral·lels és immensa. La temptació política d'alimentar aquest procés fins a crear una bombolla econòmica és irresistible.

Mentre la construcció genera treballs i diners, una majoria dels votants mira cap a l'altra banda. Diuen que sota el mandat del polític brasiler Adhemar de Barros, alcalde i governador de São Paulo als anys cinquanta i seixanta i un promotor incansable de l'expansió urbanística i d'infrastructures, la corrupció va ser extraordinària. Però sense patir cap cost electoral. Els seus mateixos partidaris li feien campanya sota el lema " Adhemar rouba, mas faz ". Ara bé, quan s'acaba el boom econòmic i quan els polítics ja no poden fer , aleshores els votants es giren en contra seva. Aquesta sembla la situació actual a tot l'estat espanyol.

Per descomptat, la corrupció espanyola no està solament lligada a la construcció. Utilitzant dades de consum energètic real, es calcula que l'economia submergida equival a una sisena part de l'economia declarada. Tothom sap que fer feines mentre es rep el subsidi d'atur no és inusual. Oferir factures sense IVA tampoc.

Davant de tot això, molta gent s'acaba preguntant si no hi haurà un gen (ibèric o mediterrani) de la corrupció. D'altres fan referència, amb un posat més científic, a l'absència de la reforma protestant ara fa mig mil·lenni. La realitat és més grisa: la gent defrauda perquè els altres també ho fan. Quan molts o tots se n'aprofiten, qui no ho fa és un enze, una persona que s'arrisca a anar ben avall en l'escala econòmica i social.

El problema, per tant, és com canviar d'una societat en què el frau, petit o gros, és habitual, a una societat en què és marginal. Molts proposen introduir un sistema electoral de llistes obertes. Per altres raons (millorar la selecció de personal polític), hi estic a favor. Però no tenim cap evidència empírica clara que demostri que redueixen la corrupció. Per cada cas de llistes obertes i societat neta en puc oferir un de contrari, inclòs el d'Itàlia d'abans de 1993, en què els votants podien escollir quins candidats preferien. Al sud del país solien ser els més corruptes, precisament perquè tenien els mitjans per comprar vots.

La solució més plausible passa per un reforçament dels mecanismes públics de control. Sobretot, mitjançant la creació d'una judicatura i una fiscalia completament independents del poder executiu. La imbricació dels poders executiu i judicial és un dels grans forats negres de l'estat espanyol. Potser tot funcionaria millor si traspassessin el sistema judicial a Brussel·les, de la mateixa manera que es va fer amb el dret a la competència.