Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

"No vull vendre caramels en un semàfor"

"No m'hi veig a la ciutat, venent caramels en un semàfor", diu l'Isac Benítez. Un grup d'una quarantena de camperols l'acompanyen. Homes, dones, nens, joves. Tots van vestits pobrament i tenen les faccions i la pell envellides per l'excés de sol i una vida sense comoditats. Una de les dones aixeca el puny: "El poble unit mai serà vençut!", crida abocant-se contra la tanca de filferro que separa el camp de soja del camí principal. Els camperols la segueixen. L'Isac Benítez, que se'ns ha presentat com el coordinador dels senseterra de la comunitat Inmaculada Concepción, s'avança a la dona, la sobrepassa, escala la tanca i abraonant-se contra el cel i la terra, els peus gravitant en un equilibri precari sobre la tanca de filferro, crida, gemega: "Volem viure!"

L'escena és tan colpidora com l'escenari que ens envolta. Si mirem a l'altre costat del camí, hi ha una petita escola, camps de mandioca, blat, palmeres, boscos, vaques, algun cavall; petites granges amb sostre d'uralita, cuines de foc de llenya, aigua de pou i tota mena d'animals -gallines, porcs, gossos, gats- que corren amunt i avall enmig de la quitxalla i de les dones enfeinades que, de tant en tant, es passen la mà pel front i donen un cop d'ull al nadó que han deixat sobre una manta col·locada a terra. Si mirem al costat de la tanca on s'ha enfilat l'Isac Benítez, l'horitzó és infinit i s'estén més enllà d'on pot arribar la vista, com si la terra, els turons i els boscos els hagués esquilat una inundació. Són els camps de soja, la marea verda, en diuen.

Si fa unes setmanes, en aquestes mateixes pàgines, escrivíem al Marroc sobre la darrera baula dels nous esclaus de la cadena de producció deslocalitzada, i donàvem l'exemple de les nenes i dones que recullen maduixots, aquí, al Paraguai, la tragèdia que viuen els camperols és encara més devastadora. A ells, l'agricultura a gran escala, mecanitzada, ni tan sols els dóna la possibilitat de vendre la seva força de treball a les multinacionals. Simplement, no existeixen. A més d'expulsar-los de les seves terres, d'impedir-los l'accés a noves terres per als seus fills, aquests camperols viuen enmig d'un entorn degradat pels productes químics que utilitzen els cultius a gran escala, que contaminen l'aigua i provoquen malalties que no consten en cap estudi oficial, però ells, que en desconeixen l'amenaça real, relacionen amb les morts imprevistes, les erupcions cutànies, el malestar, la picor d'ulls, el cansament que de vegades els debilita. Els cultius a gran escala, especialment la soja, han fet que el Paraguai tingui un creixement espectacular. L'any 2010 l'economia va créixer un 14%. Però la distribució d'aquesta riquesa queda a mans de les grans multinacionals estrangeres i dels terratinents locals, el 2% dels propietaris que controlen el 85% del total de les terres. Convertit en el quart exportador de soja del món, no existeix cap impost sobre la producció ni l'exportació agrícola, de manera que l'Estat, controlat per les grans fortunes, no té cap inconvenient a privilegiar aquesta fugida de la riquesa.

"No vull vendre caramels en un semàfor!", crida l'Isac, un dels milers de camperols que participen en les ocupacions de terres en una lluita desigual contra l'estat, la judicatura, la policia, la premsa, els inversors estrangers i els seus diplomàtics, que fan números i diuen que un creixement del 14% és el progrés.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT