Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

No deixem l'economia en mans d'economistes

Un 35% dels suïssos van votar diumenge passat a favor de la iniciativa popular 1:12 , que demanava limitar els salaris dels directius a un màxim de dotze vegades el sou del seu treballador més mal pagat. Malgrat que aquí els referèndums evoquen infern i apocalipsi, a Suïssa es practiquen com la forma més natural de la democràcia. A través de la iniciativa popular els ciutadans poden demanar canvis parcials o totals de la Constitució -la santa Constitució!- i modificar o reprovar les lleis. Només cal reunir un nombre determinat de signatures -en el cas de les reformes constitucionals ho han de demanar un mínim de 100.000 electors- perquè una proposta popular es voti en referèndum.

La iniciativa 1:12 va ser rebutjada pel 65% de l'electorat, un resultat que els sondejos ja havien anunciat. Malgrat la derrota, però, el fet que una proposta tan agosarada, audaç i provocativa hagi arribat a les urnes i s'hagi pogut discutir obertament entre la ciutadania demostra un grau de sensibilitat envejable dels suïssos sobre les desigualtats del segle XXI i la deriva infernal del capitalisme, els privilegis, la corrupció i la democràcia. No és un fet qualsevol que aquest assumpte s'hagi plantejat precisament en un dels paradisos naturals -i fiscals- del capitalisme.

En contra de les primes

El referèndum l'havien proposat les Joventuts Socialistes arran de les primes milionàries que van rebre els directius de l'USB, un dels bancs rescatats per l'estat l'any 2009. Si la proporció salarial que es votava s'apliqués a casa nostra significaria, per posar-ne només un exemple que encara fa tremolar les parets del Parlament, que el senyor Adolf Todó hauria d'haver pagat un salari de més de 9.000 euros mensuals al treballador més mal pagat de Caixa Catalunya, quan dirigia l'entitat amb un salari propi de més de quatre milions acumulats durant els últims tres anys. "El que s'acostuma a pagar al mercat", va dir el president de l'entitat, Narcís Serra. Seguint amb el mateix exemple, un dels nostres mileuristes -una figura salarial que avui es considera un gran privilegi- trigaria quasi deu anys a guanyar el sou mensual del senyor Todó, i més de cent anys a guanyar el seu sou anual! Vist d'aquesta manera, el fet que el 35% dels votants suïssos fossin favorables a una reforma similar -precisament en un país on els salaris són envejables- s'ha de veure com una gran clatellada al sistema i com un avís gens menyspreable per a la resta de països europeus.

No cal dir que és una pèrdua de temps discutir si un fet semblant, un debat d'aquesta envergadura, podria produir-se a casa nostra, on abaixar els salaris -penalitzar el treball- i protegir la propietat -afavorir el capital- s'ha convertit en una de les lleis intocables de les taules sagrades del capitalisme, sempre per sota de la primera llei divina, que és la Constitució.

Història del capitalisme

Per tractar precisament el tema de les desigualtats, un dels economistes de moda a França, Thomas Piketty, ha publicat fa poc un volum de quasi mil pàgines, Le capital au XXIe siècle , en què explica amb detallada documentació històrica com el capitalisme no ha aconseguit capgirar mai les desigualtats entre el treball -els diners que un guanya gràcies al seu esforç i les seves qualitats- i els diners que produeix el capital en les seves diferents formes, siguin els rendiments financers, les propietats immobiliàries, els béns heretats, etcètera. El que sí que hi ha hagut són moments en què aquestes desigualtats s'han escurçat, com va passar a Europa després de les guerres mundials. Actualment, però, tornem a viure un cicle en què el capitalisme dispara les injustícies fins a arribar a uns límits que, en opinió de Piketty, podrien arribar a destruir la democràcia i els valors humanistes que la sustenten. Als Estats Units, per exemple, des de l'any 1977 fins al 2007 el 10% dels més rics es van apropiar de tres quartes parts de tot el creixement. I el total del 60% dels ingressos nacionals va recaure només en l'1% d'aquesta minoria, mentre les taxes mitjanes d'ingressos es reduïen per sota del 0,5% anual per al 90% de la resta dels nord-americans.

Piketty, que va estudiar als Estats Units, tenia divuit anys quan va caure el Mur de Berlín i es presenta com un home "vacunat per a tota la vida en contra dels discursos anticapitalistes indolents i convencionals". Però això no impedeix que, precisament per la seva educació nord-americana, faci un parell de declaracions de principis. La primera és el consell de no deixar mai l'economia només en mans dels economistes. Especialment els economistes nord-americans, víctimes de "la seva passió infantil per les matemàtiques i les especulacions teòriques".

La història del repartiment de la riquesa no ve donada per un determinisme econòmic, l'economia no es regula tota sola, sinó que és profundament política. La racionalitat democràtica és la que impulsarà la racionalitat econòmica.

La segona declaració de principis es refereix al primer article de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, del 1789, segons el qual "les distincions socials només es poden fonamentar sobre la utilitat comuna". Queda clar, doncs, que Piketty és un socialdemòcrata -va ser conseller d'Hollande- i no vol una ruptura, una revolució. El que sí que reclama, en canvi, és retallar la distància cada vegada més gran entre rics i pobres, i proposa un impost progressiu sobre el capital de manera que es redueixin les diferències i es freni un endeutament insuportable, que ens faria retornar a una societat esclavitzada. També com els votants suïssos, Pikkety reclama intervenir abans que sigui tard i arribi la gran clatellada. Fins i tot en forma de guerra, com ja va passar l'any 45.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT