03/02/2013

La N-II: morir a la primera línia del front

4 min
Veïns de Bàscara van recordar divendres a la tarda la veïna del municipi que aquesta setmana va morir a la N-II.

En Pere Pujolàs, propietari del mas Roca Puntosa, paleta jubilat, té una llibreta en què registra els morts que perden la vida circulant per la carretera N-II i les circumstàncies en què s'ha produït l'accident. Deu ser l'únic notari de la mort d'una carretera. Dijous passat hi va haver d'anotar el nom de Pilar Quer, de 60 anys, una veïna de Bàscara (Alt Empordà) que va quedar atrapada entre dos camions. És l'última víctima registrada a la N-II, en un sinistre ocorregut l'últim dia del primer mes del 2013.

La pobra dona, explica en Pere Pujolàs, anava a mercat a Figueres. Circulava darrere d'un altre cotxe que es va tirar a la vorera per evitar el xoc frontal amb un camió que li venia de cara pel carril contrari. La Pilar, però, no només no el va poder esquivar, sinó que va quedar atrapada entre el camió que la va envestir per davant i el que circulava darrere seu i no va poder frenar de cap manera.

Casada amb un fuster de Bàscara, mare d'un xicot que supera la trentena, a la Pilar l'enterraven dissabte a la tarda després d'un funeral a l'església de Bàscara, on la indignació dels seus veïns es mastegava amb la mateixa intensitat que la tristesa per una pèrdua que ningú es resigna a qualificar d'absurda. La repetició d'aquesta mena d'accidents, una vegada i una altra i des de fa anys, molt sovint de gent coneguda, veïns dels pobles, quasi sempre per culpa de xocs amb camions, conformen una estadística previsible que, precisament per aquest fet previsible, la gent d'aquests pobles considera criminal. Una carretera, diuen, no és un fenomen desconegut, una amenaça abstracta, sinó una obra feta pels homes. Només cal arreglar la bèstia, modificar-ne el traçat, fer-la circular fora dels pobles, desdoblar-la, o servir-se de l'autopista que circula paral·lela a la carretera de la mort.

Té pebrots, diu la gent -i pebrots és una paraula suau comparat amb el que realment diuen-, que una discussió entre la concessionària de l'autopista i l'Estat -propietari i responsable de la carretera que es nega a arreglar-, segueixi produint morts. Resulta inimaginable que una cosa perfectament modificable, gens complexa de corregir, estigui en mans d'un regateig comercial, del politiqueig, i que la vida de les persones no sigui la primera prioritat de l'acció pública. "N'hi hauria prou desviant els camions per l'autopista", diu l'Eugènia amb els ulls plens de llàgrimes, perquè ahir, mentre tallava la carretera a Bàscara amb els seus veïns, els nens, la gent gran, l'alcalde, no va poder deixar de pensar en el seu marit, l'Emili Regla, que tenia 45 anys, a qui va segar la vida un camió fa cinc anys quan venia de treballar i li va passar per sobre. Sembla que el conductor es va adormir i va perdre el seu carril.

Un inventari tràgic

Mentrestant, any rere any, en Pere Pujolàs segueix anotant a la seva llibreta l'absurd inventari de la mort. En Pere Pujolàs deu ser la persona que més accidents ha vist en aquest traçat i, molt sovint, ha estat el primer a arribar al lloc de l'accident. Paleta jubilat, en Pere Pujolàs viu en un mas a tocar del cinturó de Figueres per on passa la N-II i controla els pitjors set quilòmetres de la carretera, l'espai que va entre la sortida de la Bisbal i la sortida de Roses. A la seva llibreta de comptabilitat, que té les columnes de " debo" i " haber" traçades amb color vermell -una llibreta que, cada any, explica, passa en net a una altra llibreta-, el darrer mort que hi consta abans de la Pilar va ser en Daniel Viñolas, de 53 anys, resident a Figueres, que es va estavellar al quilòmetre 754 quan s'incorporava a la N-II sense veure el camió de gran tonatge que venia des de França. El va encalçar per darrere i el va enviar rodolant al carril contrari, per on circulava un altre camió que no va tenir temps de frenar.

"En aquest accident -explica el Pere-, vam tenir la sort que se salvessin les dues criatures, de 12 i 13 anys, que anaven darrere del cotxe". Ho diu amb la satisfacció que produeixen els miracles, perquè són molts els accidents mortals en què també hi ha criatures, i és precisament la mort d'una nena de dos anys que el Pere no va poder salvar, pensa ell, un dels episodis de la seva existència al costat de la carretera que més el remouen, l'emocionen i el fan enrabiar. "Si hagués estat més atent...", diu en recordar la història. I fa el relat següent: "Devia ser la matinada, encara era fosc, amb la dona estàvem preparant el cafè, vam sentir un gran soroll, els gossos que cridaven i vam sortir corrents. Era un cotxe Citroën, vaig veure una parella al seient del davant, morts, un noi, lluny, estirat sobre el camp, que devia haver sortit disparat a través del vidre. Mort també. Vaig portar l'extintor, almenys he gastat sis o set extintors durant aquests anys, vaig començar a atacar el foc i van venir els bombers. Em van dir que fugís, que fotés el camp, perquè allò explotaria. Carai si va explotar! I va ser després quan vam descobrir que a la part de darrere del cotxe hi havia una nena de dos anys. Ai, senyor, potser si hagués plorat, si l'hagués sentit. Ai, senyor, ves a saber si no l'hagués pogut salvar".

Històries que entristeixen

Una de les històries més tristes, més indignants, és la d'en Pere Saló, que en un primer accident va perdre un germà i, espantat per haver de circular cada dia des de Figueres fins a Girona, on treballava, es va traslladar a viure a Girona. I un dia, anant a Figueres, un cotxe se'ls va tirar a sobre i en l'accident hi va morir la seva dona. "Ho tinc tot apuntat", diu en Pere Pujolàs mentre mirem asseguts davant del mas amb la mirada posada a la carretera de la mort, com si estiguéssim en un camp de batalla a la primera línia del front.

stats