Patrimoni festiu

Més tradicions que mai. Més festes popular que mai. Més afluència que mai. L’Aquelarre de Cervera rep 25.000 visitants, rècord d’afluència. El Ball Cerdà de la Seu d’Urgell acull 108 parelles adultes, una xifra històrica. Més de 3.000 persones s’apleguen a la fira del formatge de Taüll i més de 4.000 al concurs de gossos d’atura de Castellar de N’Hug. Hi ha vida més enllà d’Instagram, platges, xiringuitos, piscines comunitàries, avarques, camises hawaianes, gin tònics amb amanides, festes majors, la cançó ‘Algo contigo’ de Gente de Zona i la nova coreografia de la ‘Macarena’.

Havia pensat que un dia, quan diria que anava a un determinat acte, em mirarien com si afirmés que menjava placenta dels ‘Toros de Guisando’, que utilitzava sangoneres per fer-me neteges facials o que preparava una tesi doctoral sobre el moviment de precessió dels equinoccis. Això no ha passat. Tot el contrari: hi ha activitats que no només són tan resistents com les teranyines o com la joguina Kong per a gossos sinó que van en augment en plena època de xarxes socials i de coses tan falses com el regal d’un televisor de 32 polsades a canvi d’un ‘m’agrada’ al Facebook.

Només cal acostar-se aquest proper cap de setmana a la Fira d’Indians de Begur, a la Costa Brava, o a l’Aplec de la Sardana dels Pirineus a Encamp que comptarà amb la participació de més de 600 persones. O diumenge passat a la Seu d’Urgell. El Ball Cerdà s’ha recuperat i ha crescut gràcies a l’esforç de persones com Ventura Canturri -mort la setmana passada-, i Elvira Farràs, i molts d’altres que inverteixen hores i més hores en assajos, organització i difusió. Són els mateixos que malden per incloure cada any novetats. Així a la propera edició del Ball Cerdà, els homes tornaran a portar l’armilla que s’havia utilitzat a principis del segle XX. També, en el seu moment, es va recuperar el caragol i es van anar introduint nous elements com la passa, el galop d’entrada o el mocadoret i el ventall de les balladores. Ha estat declarat com a element festiu patrimonial d’interès nacional per part del Govern de la Generalitat de Catalunya quan durant els anys seixanta i setanta va estar a punt de desaparèixer per falta de balladors.

És el patrimoni festiu. El nostre. El tinc ben present per evitar que la síndrome d’Estocolm s’apoderi de mi, em faci afegir a la sorollosa colla de la piscina comunitària i que fins i tot porti el meu propi tàper de truita de patates. I que m’ho miri amb unes ulleres tan llampants com les del Ciclop de ‘X-Men’.