Publicitat
Publicitat

La realitat no és pas per demà

Sóc dels que pensen que la realitat no existeix: ni és física, ni metafísica, ni tangible, ni explicable. Ni encara menys absoluta, o absolutament concebible. Al final, acabem delimitant la realitat a partir dels retalls d’una experiència. Fins i tot, quan manca l’experiència, acabem forjant una il·lusió. Representem el que volem concebre com a real, encara que només sigui una part d’un discurs o relat, o l’experiència conscient o inconscient a través del que minsament coneixem, o reivindiquem conèixer.

Per exemple, l’ARA signa els meus articles com a “Historiador, Universitat de Nova York”. És un retall fugisser d’una representació que presentem com una realitat tangible. Satisfà una il·lusió, tant de la direcció del diari com del lector, d’atribuir-me una realitat explicable, tangible, plausible i raonada. En un altre nivell, em sento poc representat per la categoria d’“historiador”, és una etiqueta que ha acabat satisfent-me nul·lament. Preferiria que el silenci d’un espai en blanc en aquest article d’opinió em definís. Amb tot, la titulació acadèmica -l’experiència, en aquest cas en forma de document- ofereix un suport a aquesta representació. Encara que el meu jo quedi irrisòriament representat en aquesta categoria, és el que la il·lusió transforma en una realitat viva tant per a mi com per als altres. Un altre aspecte de representació del real és la meva afiliació a la Universitat de Nova York. Com sempre, l’experiència documentada basteix la il·lusió que el diari i els lectors esperen d’un col·laborador, encara que no sàpiguen què faig o deixo de fer a la Universitat de Nova York, ni quina mena d’afiliació hi tinc. Més detall tampoc oferiria major realitat. La claredat no implica una realitat augmentada, sinó una il·lusió tècnicament més plausible i refinada.

La complexitat no cap en etiquetes, ni en descripcions ampliades, ni en l’espai d’un article d’opinió d’un diari. I, seguint l’escola radical de la teologia negativa, la complexitat no cap ni en el llenguatge, que és en si una altra representació que vol bastir una realitat, que no deixa de ser un canal de la mateixa il·lusió.

Tanmateix, el món vol viure en realitat, de la mateixa manera que vol viure en certesa. I les vol viure en singular, no pas en plural.

Quan parlo de religió a les pàgines d’aquest diari -el meu relat preferit, però, esclar, no pas l’únic-, molta gent s’exalta. S’exalten els catòlics, s’exalten els jueus -fins i tot els del meu propi corrent, el judaisme ortodox-, i darrerament s’exalten els protestants. I és una exaltació que celebro vivament. Tal com s’ha pogut certificar a les pàgines d’aquest diari, els militants de la religió -com els militants de la ideologia- cerquen d’oferir una sola representació, que ni tan sols reconeixen com a representació, sinó que ofereixen com a realitat, obvietat i certesa. Quan alguns protestants clamen contra mormons i testimonis de Jehovà, en la meva afirmació que són origen i part del protestantisme, reivindiquen la infal·libilitat de la realitat i de la veritat d’un sectarisme i dogmatisme religiosos -i són religiosos perquè en aquest cas parlem de religió-. Reivindiquen que tant la representació com la il·lusió són categòricament reals. No hi ha detall ni complexitat que impugni aquesta realitat, ni mitjançant experiència documentada. En l’altre no hi ha realitat diferent, atès que no és dels teus, no és obvi, no sosté la realitat; és un antagonista de la realitat.

Aleshores, tot queda liquat i liquidat: l’antagonista que és impossible perquè no és real ni cert, apareix com un discurs assentat, una representació de realitats i veritats múltiples que s’han contrastat en la curiositat humana de la recerca. I és realitat fora dels límits del que tu voldries que fos l’única realitat. La realitat única s’enruna, les il·lusions sorgeixen. La il·lusió és l’única cosa que roman.

El llenguatge em falla, el discurs s’escurça: la meva representació d’una realitat que només és una il·lusió s’està concloent perquè això és un article d’una pàgina i no pas el llibre que, sense realitat ni certesa, sé que no acabaré escrivint. Dins la meva pròpia il·lusió acostumo a vindicar i a incorporar l’experiència d’aquells antagonistes que fan trontollar la meva il·lusió de la realitat amb un antagonisme altruista: és aquella representació de la realitat creada pel simple impuls de conèixer el que s’ignora, per comprendre. Qui s’ancora en la il·lusió de realitat i certesa, naufraga a comprendre. Quan es coneix per comprendre, sempre s’és en perjudici de la representació de la realitat creada. És per això que en la representació i relat del meu judaisme he conegut i comprès més en el contrari que en aquelles il·lusions pròpies que m’havien de nodrir el convenciment de la certesa. En el jueu de reforma he trobat amplitud d’experiència, moltes altres realitats i l’esfondrament d’una il·lusió.

La realitat no és pas per demà.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT