Drets
El proper dia 3 de novembre és election day als Estats Units. A l’inici del curs present, l’administració acadèmica va enviar el calendari escolar amb totes les festes i dies especials. El 3 de novembre conté una nota que diu: “Tot el personal docent i administratiu tindrà el matí lliure per poder votar”. He consultat què es vota aquell dia i, llevat d’alguns governadors i alcaldies, no hi ha cap procés electoral a Nova York. Tanmateix, tot el personal tindrà mig dia lliure per exercir drets ciutadans de democràcia liberal.
L’immigrant-darrer-mico, jo, en demanar un dia lliure per poder fer un viatge llampec a Barcelona i votar independència, va rebre un sonor no per part de l’administració acadèmica. Estant empadronat a Catalunya, no hi havia vot per correu possible: l’avió era part essencial, com ho ha estat per a altres catalans que viuen a Nova York i han tingut vacances —o estan sempre de vacances.
El sociòleg americà W.E.B. Du Bois explica a bastament a la seva obra el concepte dels “salaris blancs” —o, més ben dit, els “salaris de la blancor”—. No solament es tracta de la transformació del dret polític en un privilegi, sinó també de la transformació de la misèria assalariada alienant en un factor discriminador, de privilegi dins la pròpia classe. D’aquí, la repetida i abusada expressió en anglès de “check your privileges”, comprova els teus privilegis. La reacció del ciutadà blanc americà pot ser doble: la de reconèixer, amb certa vergonya, el seu privilegi en forma de dret polític o de classe, o la de negar qualsevol existència de privilegi i de focalitzar tota la culpabilitat en l’altre, el desposseït. En qualsevol cas, del reconeixement a la negació, l’americà mitjà no es mourà ni un pam per dissoldre el seu privilegi. Com a màxim donarà les engrunes.
La mirada del desposseït és el recordatori ignorat que les engrunes existeixen, en la seva negació total, o en la caritat garrepa i sempre interessada. En la seva definició de civilització, Freud considerava que tota organització humana civilitzatòria consisteix en una definida distribució de la riquesa, la constitució del treball (forçat) obligatori, l’anorreament de l’instint, el monopoli coercitiu i disciplinari -violent o no-, i la supressió del desafecte, el rebel i l’inadaptat. Si alguna cosa ensenya la mirada del desposseït a Amèrica és la seva capacitat de submissió per obtenir les engrunes. O, fins i tot, per saltar a l’altre costat, al costat del privilegi. La capacitat de convertir-se en un suprimit -el desafecte, el rebel i l’inadaptat- no consisteix necessàriament en una correlació perfecta entre riquesa-treball-disciplina-privilegi. Altrament, avui no tindríem aquesta llosa de silenci.
George Orwell acostumava a blasmar els radicals de classe mitjaneta de mentalitat i educació burgeses —ell inclòs—. Assumia que si no s’era un treballador no es podia pretendre defensar els treballadors, i encara menys la ideologia que es proclamava dels treballadors. Però, esclar, el radical benpensant no es proletaritzava. Zizek, en la seva crítica d’Orwell, reivindica el coratge de les conviccions i la voluntat de canviar la (dis)sort del treballador, del desposseït, i esdevenir un suprimit al dellà de la classe social. No es tracta de la impostura revolucionària, ni de justificar una contradicció entre el que es pensa i el que es viu. Es tracta que la ideologia, pròpiament assumida en el seu ferment jacobí, harmonitzi pensament i vida en la supressió de la civilització, com a primer pas per a l’esborronament de classe.
Com deia Antonio Baños a la vetlla del plebiscit nacional, “potser cobreu menys perquè no teniu ideologia”. La ideologia és alhora llibertat, igualtat, fraternitat i consciència (de classe). Però en la nostra era llibertària la ideologia ha passat a ser concebuda com el monòlit vençut. Vam vèncer el monòlit, vam ignorar l’ídol del capital. I el capital té molta ideologia. Com vaig explicar en un article a l’ARA, des del privatisme, la vida privada llibertina i llibertitzant ha de ser humanitzada i desplegada col·lectivament. No és altra cosa que crear una nova ideologia, despresa de fòssils tals com “Stalin”, “socialisme en un sol país”, “nomenklatura” o, sí, “dictadura del proletariat”. Algun marxisme leninisme no n’aprèn encara.
El disciplinament capitalista laboral de les sis xifres, és a dir, la meva feina, m’ha impedit de votar en unes eleccions on ni tan sols tenia clar de votar. Com he dit sempre, la meva via implica cavalls. Però de l’esquifit dret teòric al negat dret pràctic es rebla la mesura del suprimit. Tant li fa que hi hagi o no hi hagi cavalls: m’he perdut el dia primer de l’alliberament nacional i la revolució —que l’ha d’acompanyar—. El dia segon no me’l perdré.
