Publicitat
Publicitat

Una Creu de Ferro

De tots els objectes que tinc a casa, n’hi ha un que és molt especial. Un objecte en si no és res. Sense el subjecte i la seva atribució, un objecte no té cap mena de valor ni significat —incloent-hi els de metalls i pedres precioses—. En aquest sentit, un dels objectes que conviden a una de les atribucions i representacions més nefastes i nocives de la història moderna és la Creu de Ferro. Condecoració prussiana —més tard alemanya— per excel·lència, va ser creada per Frederic Guillem III de Prússia el 1813, durant les Guerres Napoleòniques. Per la natura i estatuts de la condecoració, la durada de l’existència se circumscriu als temps de guerra. Més enllà de 1813, la creu només ha existit en tres guerres més: la Guerra Francoprussiana de 1870, la Primera Guerra Mundial, de 1914, i la Segona Guerra Mundial, de 1939.

L’imaginari popular ha acabat associant íntimament la Creu de Ferro al nazisme. No només Adolf Hitler va rebre la Creu de Ferro durant la Primera Guerra Mundial, sinó que ell mateix va restablir la Creu de Ferro el 1939 i hi va afegir l’esvàstica en comptes de la inicial del rei de Prússia i emperador d’Alemanya de les versions de 1870 i 1914. A més, la Creu de Ferro ha estat -i encara és- l’emblema de l’exèrcit alemany d’ençà de 1870. L’actual Bundeswehr de la República Federal Alemanya la va readoptar el 1956. Amb tot, l’imaginari sempre associarà la Creu de Ferro a l’esvàstica, i a Hitler, el nazisme i el pitjor militarisme. La fixació pop només ha afegit noves connotacions que tampoc han ajudat a reactualitzar l’atribució i la representació que conté l’objecte per a nosaltres, subjectes.

Tanmateix, en tant que subjecte, la meva atribució i representació de la Creu de Ferro va canviar radicalment en un moment donat.

M’és sempre present en aquestes dates el meu padrastre, mort fa dos anys en el més degradant Alzheimer en un geriàtric de Nou Mèxic. Físic teòric de renom, no és aquí l’espai per enumerar els seus premis, doctorats honoris causa i fórmules amb el seu nom. La seva atribució i representació honoràries no m’interessen, perquè són objectives. M’interessa la seva dimensió subjectiva, purament humana. El meu padrastre, que té nom però que no li cal nom per ser, era suís i era alemany; era americà i era jueu. I és en aquesta seva condició darrera que va tenir l’impacte més transcendental. Sense ell, res del que sóc tindria fonament, ni tindria explicació, ni, simplement, seria.

En la seva necessitat de tenir el fill que no va tenir, el meu padrastre em va trobar. En la meva necessitat de tenir un pare present, jo el vaig trobar. Ell volia transmetre un passat, un llegat. Jo volia saber, conèixer i explorar. Un dia, arribant de Nova York a Girona, el meu padrastre portava un objecte. Era una Creu de Ferro de 1914, un objecte menyspreat, d’horror bèl·lic i de connexió nazi. No era, però, el significat que ell li donava. Era la Creu de Ferro del seu avi, Paul Strassmann, metge ginecòleg de Berlín. I jueu. Amb un cert aire sever, me la va regalar. “Tu sabràs valorar què significa i en tindràs cura”, em va dir. Així culminava la transmissió del seu llegat cap a mi.

Paul Strassmann va morir el 1938 en la més absoluta desolació. Havia estat forçat a malvendre la seva clínica ginecològica -la més gran de Berlín- i el seu fill Erwin, ginecòleg com ell, s’havia exiliat als Estats Units gràcies als seus contactes mèdics americans. He glossat la família Strassmann en el passat i hi remeto per a descobrir una apassionant família jueva berlinesa.

La Creu de Ferro de Paul Strassmann no és només el cimal del llegat que el meu padrastre em va transmetre amb plena intencionalitat, i que jo vaig acceptar fins a les darreres conseqüències. La Creu de Ferro és també testimoni de la fallida occidental més miserable. El jueu assimilat, mirall de raó occidental, patriota fervorós de la seva nació, va ser desposseït de tot el que tenia. Les fites que havia assolit no van esborrar de cap manera la seva marca jueva. Ni ell mateix tenia consciència d’aquesta marca. Els seus veïns i conciutadans sí. La Creu de Ferro de Paul Strassmann és el monument a la fallida més clamorosa del projecte modern —que és també un projecte jueu, no només dels europeus—. I, amb tot, va fracassar per la passió europea de fer-lo fracassar, i mantenir i acréixer la judeofòbia cristiana tradicional en el fangar antisemita modern. La Creu de Ferro de Paul Strassmann és el que vam ser, ens van prendre, i no vam poder ser. Encara avui aquesta és la història jueva i la fallida continuada d’Occident.

De tots els objectes jueus que tinc a casa, la meva Creu de Ferro és el més jueu de tots.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF