Publicitat
Publicitat

Victòria sobiranista, però...

Primera conclusió: victòria de les opcions favorables al dret d'autodeterminació. I això, malgrat les amenaces, el catastrofisme i el joc brut d'una part de la premsa de Madrid. Segona: la relativament alta participació, fins i tot un 1% més que a les eleccions espanyoles de fa un any, respon a una mobilització motivada tant per la qüestió nacional com per les repercussions socials de la crisi. Tercera: l'electorat ha castigat les candidatures dels dos partits més grans, CiU i el PSC; el primer perquè representava el govern que ha impulsat la política de retallades, i el segon perquè simbolitza el partit espanyol que no va saber fer front en el seu moment a la greu crisi econòmica. Quarta: la polarització ha reforçat els extrems de l'arc parlamentari, tant en els paràmetres de caire nacional com en l'ideològic-social.

Si bé CiU ha guanyat amb notable diferència de vots i escons, ha sofert una notable reculada. La pèrdua de 12 escons i d'uns 200.000 vots és un càstig notable. Mas en surt debilitat. Per contra, ERC ha estat la clara guanyadora, amb l'anhelat sorpasso respecte als socialistes en escons. El PSC ha tingut els pitjors resultats de la història i perd el segon lloc. Serà impossible amagar la seva greu situació. Mancat d'estratègia, idees i líders, i amb una clara dependència d'un desprestigiat PSOE, necessita una autèntica refundació. El PP no ha capitalitzat gaire els suports governamentals espanyols i tan sols ha estat capaç de guanyar un escó més. Té un clar sostre electoral.

ICV ha tingut un cert creixement gràcies a actuar com a autèntica oposició d'esquerres al govern Mas. Els seus resultats haurien estat millors si no hagués manifestat algunes ambigüitats respecte de la qüestió nacional. La CUP significarà l'entrada d'aire jove en una cambra que el necessitava. I la polarització nacional ha reforçat Ciutadans, que s'ha beneficiat d'un PP molt agressiu i llastat pel govern de Madrid i de la poca esma del PSC.

I ara què? Amb un Parlament fragmentat, Mas reconeix que no pot governar sol i que, alhora, no pot recórrer a la geometria variable. I l'altra gran incògnita és què farà el govern de Madrid. Rajoy respira un xic amb el càstig patit per Mas, però tampoc ho té gens fàcil: no pot refusar indefinidament la qüestió del dret a decidir sense oferir res a canvi. L'absència d'autèntics homes d'estat a Madrid és avui més notable que mai.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF