"Jo no sé res"
Ha plogut com un malparit i el terra del lobby és fred. A les cadires hi seuen noies amb les cames creuades i noies amb les cames descreuades; senyors amb el diari desplegat i homes amb el diari sota el braç. Alex, t'agrada que et mirin? No sempre. Jo sóc molt tímid i per norma és un sobreesforç. Quan ets protagonista, se t'escapen moltes coses. Poso una mà sobre l'altra i miro a terra: Brilla. Sembla que siguem a la lluna, oi? Sí. T'agradaria anar-hi? No.
fora de combat. Alex Esgon Ludwig Brendemühl Gubern, amb aquest nom hauries pogut ser compositor renaixentista? M'hauria encantat ser pianista. Admiro la gent que sap molt d'una cosa. Els actors només feu veure que sabeu fer coses; és frustrant, oi? Sí, perquè no tens temps per aprofundir en res. Me'l miro. Té una mirada que et deixa fora de combat: no saps mai si és de presència o d'absència. Mato el silenci amb una pregunta: Tens entre mans el teu primer llarg. T'avorries tant actuant que t'has posat a dirigir? No. Sempre actuaré: ser actor et permet viure moltes realitats, però escriure i dirigir et permet crear altres realitats, que és molt més interessant.
narcisisme controlat. La vida seria més fàcil amb un guió a la mà? Segurament. El guió de la vida és una improvisació salvatge: en sabem el final, però no el camí. I val més no saber-lo! Tu actues molt a la vida? Ho he deixat de fer, tot i que a vegades se m'escapa. Fingir emocions és temptador? Sí, i hi ha qui no descansa mai. Tu t'has arribat a cansar de tu mateix? Sí, quan feia sèries no em suportava. Coi, hi ha respostes que et deixen fet miques. Ell calla un moment i després segueix: Tinc un narcisisme controlat, he agafat distància amb mi mateix. Em veig com aquell senyor que actua. Ets molt dur? Sí. Cada cop sóc més exigent.
àngels i dimonis. L'Alex és d'a quella classe d'actors que sense fer res diuen molt. Sempre sembla que tingui el cap ple de pensaments i que estigui a punt de fer una cosa diabòlica: Tu ets més dimoni que àngel? Jo sóc un angelet! Però em veuen com un dimoni. Si el veuen, potser és que hi és? Sí. De fet, jo aprenc de mi mateix per les coses que em diuen o pels papers que m'ofereixen. T'han dit mai que tens un punt inquietant? Sí, i imprevisible. Et sorprens a tu mateix? Sí. No controlo el que projecto cap a fora. I des de fora, no se sap mai què passa per dins del seu cap.
èxit i fracàs. Tens 38 anys, comences a notar la famosa crisi dels 40? L'estic veient venir. Però estic satisfet de tot el que he fet. Fas el que vols? Sí, jo faig el que vull. No jugo al límit com quan tenia 20 anys, però negocio perquè em compensa. A la vida, has triomfat o fracassat més? He triomfat molt, a tots els nivells. Superant les expectatives? Sí, i les dels meus pares també: no en donaven un duro! Amb què et quedes, amb l'èxit o el fracàs? Amb el fracàs. Sense fracàs no hi ha aprenentatge ni evolució. Quin ha estat el teu gran fracàs? No haver sortit de Barcelona. I el més important que has après? Que no sé res.
